Barcelonejant
La caiguda de Barcelona en tecnicolor
Les tropes de Yagüe van entrar a la ciutat el mateix any en què la Dorothy va arribar a Oz i la Scarlett va fer el seu jurament, el 1939, i, sobretot, en color, tal com permet recordar l'obra del sevillà Rafael Navarrete
jcarbo46407441 technicolor190105181954
Fa 80 anys (exactament, el pròxim 26 de gener a punta de dia) les tropes del general Yagüe van entrar a Barcelona sense gairebé gastar munició. Això va ser el 1939, l’any en què es va estrenar ‘El màgic d’Oz’, pel·lícula que no ve al cas perquè un homenet de baixa estatura governés un país d’opereta amb la força de les mentides, sinó pel seu inoblidable color, el cèlebre tecnicolor, paraula tan assentada en la memòria col·lectiva que fins i tot la RAE l’accepta així, sense ce ni hac. Per si aquesta no l’han vist, Allò que el vent s’endugué és de la mateixa collita del 39. El jurament de la Scarlett a contrallum en un capvespre a Tara no hauria sigut el mateix en blanc i negre. La caiguda de Barcelona també va ser en color, però mai se la recorda així, com si Yagüe no fos contemporani de la Dorothy i la Scarlett, un bon motiu per conèixer, doncs, l’afició artesana del sevillà Rafael Navarrete, de qui seria fàcil dir que simplement acoloreix fotos antigues. Fa més que això. Obre finestres en el temps.
La foto que encapçala el text és només un botó de mostra de la seva molt extensa obra. Va ser publicada en aquestes mateixes pàgines el juliol passat. Llavors, la novetat era que era inèdita. Formava part de l’obra del fotògraf oficial de les tropes de Yagüe, Francisco Martínez Gascón, àlies Kautela, un nom rescatat de l’oblit des del seu Aragó natal per Víctor Lahuerta, i Cristina Martínez de Vega, neta del fotògraf. Aquella imatge, la de diversos membres de la soldadesca franquista celebrant la victòria el 27 de gener pel passeig de Gràcia, del braç de diverses barcelonines, crida l’atenció, més fins i tot en color. D’aquelles dates se solen publicar sovint les fotos de la missa de la plaça de Catalunya, amb aquella posada en escena religiosocastrense que anticipava molt bé el que vindria. La del passeig de Gràcia és atípica, incòmoda per a molts, i multiplica el seu efecte després del seu pas pacient per Photoshop. Navarrete sap que aquest és el resultat que sol causar.
L’acoloriment no és només una ostentació tècnica, és una ocasió per estirar el fil de la història que amaga cada foto
“M’ha passat unes quantes vegades. Rebo un encàrrec de ressuscitar una foto que és especial per algun motiu per a algú, una foto antiga en què apareixen uns pares ja morts, per exemple, i al tornar-los amb el color un aspecte més real, que ja no recordaven, li causa un gran impacte”, explica Navarrete des de Sevilla.
El Museu Navarrete
No és, això s’ha d’aclarir, un especialista només en el rejoveniment de la Barcelona en blanc i negre. Ho és de qualsevol bona imatge amb prou qualitat digital com per treballar-hi. Val la pena seguir les passes que Navarrete deixa en els seus comptes de Twitter i Facebook. Hi ha Darwin, Unamuno, la Garbo, García Lorca, els nens que van cantar el Gordo a la Loteria del 1935, Gaudí, Alfons XIII, Van Gogh de jove, encara amb les dues orelles, un esplendorós Muñoz Seca (“¡Ay, infeliz del varón, que nace, cual yo, tan guapo!”), Orson Welles i Paola Mori a la Feria de Abril, Julio Romero de Torres, moreno, tal com se’l veia als bitllets de 100 pessetes, Jules Verne, que què hauria escrit de tota aquesta ciència-ficció de la fotografia, Arturo Pomar de nen, del qual es va dir que si hagués nascut a la Unió Soviètica hauria sigut campió del món d’escacs... Aquesta és la cosa. No és només que Navarrete els doni color, un simple exercici de domini d’una tècnica, sinó que cada fotografia té la seva rebotiga; no és només el que s’hi veu, sinó el que s’hi explica.
Un grup de músics, a la Rambla de Barcelona, entre el 1905 i el 1910 /
“Sí, la meva relació amb cada una de les fotos va més enllà d’aplicar-los color”. Explica que en el fons aquest és una feina coral, que s’enriqueix amb allò que aporten els qui comenten les fotografies. De vegades, amb sorpreses delicioses. “Vaig publicar una foto costumista feta fa 70 anys i algú em va escriure per explicar-me que el protagonista de la imatge era el seu avi”. A les novel·les de Paul Auster, aquest tipus d’atzar sol ser l’inici d’una aventura vital. A Navarrete, amb menys literatura, de vegades li passa això.
La memòria col·lectiva de la guerra civil s’ha construït a partir d’imatges icòniques, però també de fotos descartades, que s’oculten per incòmodes
La qüestió és que, posats a explorar el Museu Navarrete, una opció era centrar el focus sobre Barcelona, en primer lloc sobre la foto de Kautela, per incòmoda, alguna cosa que, s’intueix, passarà més aquests pròxims dies en què tornarà la mirada cap enrere. En el seu últim número, per exemple, la revista ‘Sàpiens’ dedica un article molt treballat al zel especial amb què les autoritats franquistes van ocupar Barcelona el 1939, i apareixen allà, és clar, les fotografies de la desfilada de les tropes per la Diagonal i de la missa de la plaça de Catalunya, però, per pertorbadora, val la pena no ignorar la imatge de les pàgines 34 i 35, un altre tresor de l’arxiu Pérez de Rozas, les cues de barcelonins que es formaven davant el Palau Robert, seu del Servei d’Informació i Policia Militar, per anar a delatar algun veí. És en blanc i negre. Un bany de color accentuaria encara més el bany de realitat.
Barricada a Diputació amb Roger de Llúria, una foto icònica del 1936 /
Resulta cridaner com la memòria col·lectiva d’una ciutat com Barcelona s’ha construït a partir d’imatges icòniques, reconeixibles per tothom, i com s’ha modelat també a partir de descarts. La celebració del passeig de Gràcia formaria part del segon grup. En el primer hi hauria una dels més internacionals treballs d’Agustí Centelles, la de la barricada equina, la dels guàrdies d’assalt parapetats darrere del cadàver d’un cavall a la cantonada dels carrers de Diputació i Roger de Llúria. Va ser presa el 19 de juliol de 1939, quan el cop militar va fracassar a la ciutat. Va ser portada a mig món, malgrat que, com es va saber més tard, la imatge tenia un punt de teatralització. El que sembla que s’hi veu no estava passant just quan Centelles va fer clic, sinó que els protagonistes recreaven una cosa que havia ocorregut instants abans. Les guerres sempre solen ser una mica així. També la presa del Reichstag per part de tropes russes o l’hissat de la bandera de les barres i estrelles a Iwo Jima van ser una mica impostades, però estèticament, com la de Centellas, són obres majúscules. Navarrete, per descomptat, l’ha acolorit.
Sempre és sobre la taula el debat de la inconveniència d’alterar una obra ja existent. “Assumeixo perfectament que el que jo faig és una obra derivada, diferent i diferenciada de l’original. Però inseparable”, diu. Es podria afegir a la seva explicació que en realitat el passat només ha sigut en blanc i negre mentre la fotografia ho va ser, un parèntesi de mig segle, perquè la pintura, tot i que amb limitacions (¡quina gran descoberta va ser l’atzurita, va fer tant per a Ticià i Vermeer!) ha sigut sempre en color. Fins i tot els romans acolorien les seves estàtues de marbre, com Navarrete les fotos.
Dos nens repatriats al vapor Vicente Puchol després de la guerra, al port de Barcelona /
