Anar al contingut

La festa major més gran

La Mercè creua el Rubicó

Barcelona porta la seva festa major fins a la riba de Santa Coloma i res il·lustra millor l'èxit de la idea que l'imprevist bany del públic al riu

Carles Cols

La Mercè creua el Rubicó

ALBERT BERTRAN

La Mercè del 2018, o sigui, la que ens ocupa, serà recordada com la primera ocasió en què la festa major de Barcelona sobrepassa els límits del seu propi terme municipal i posa un peu a casa d’un veí, Santa Coloma de Gramenet, que amablement ha obert les seves portes, però això és només un apunt administratiu, simple geografia política. No hi ha una línia discontínua en l’asfalt que com en els mapes indiqui on acaba un municipi i on comença el següent. L’interessant és com ho ha fet. Poc després de migdia, quan la companyia Cíclicus acabava de començar aquest diumenge el seu espectacle, un parell de nens i un gos posaven els peus en un petit canal lateral del riu Besòs, a la riba barcelonina, una zona de tot just un pam d’aigua de profunditat. Eren l’enveja dels qui estaven sota el sol. Al cap d’una hora, quan sota un dels ponts del parc fluvial el grup Masnou Orleans posava el públic a ballar swing, eren ja un parell de desenes les persones, nens i adults, que es banyaven en meitat d’aquesta conca fluvial que fa uns 40 anys va ser considerada la més contaminada d’Europa i que ara, després d’una encomiable tasca de regeneració, és la llar fins i tot de formoses anguilesEl bany, és clar, estava fora del programa de la Mercè, però sens dubte formava part de la festa. Era un espectacle més. Era l’espectacle.

Fa 40 anys aquesta era una conca miasmàtica, inimaginable escenari d’una festa major. El bany ho diu tot

Fa un parell d’anys, en vista que la festa major de Barcelona es consolidava a la Ciutadella i al castell de Montjuïc i que aquell setembre del 2016 explorava nous espais com el parc de la Trinitat Vella, la crònica per a l’ocasió es va titular La Mercè es treu la cotilla. És a l’hemeroteca. Vist amb distància, podria semblar ara un títol de l’època del cine de pi i cuixa dels setanta. No era el propòsit. Bé, una mica sí. Però la intenció principal era remarcar l’encert de l’Institut de Cultura de Barcelona (Icub) que la festa major no ho fos només de Ciutat Vella, ja que havien conclòs allà que calia portar-la als barris i, de passada, com diuen els urbanistes, esponjar el centre perquè no morís d’èxit. Ho van fer i ho van encertar.

Aquest any, el més fàcil seria ara dir que la Mercè es queda en pilotes (de fet, un parell de nòvios literalment se submergien nus al riu), però toca ser més elegants i titular, per exemple, que la Mercè creua el Rubicó, que semblarà exagerat, perquè és una expressió que es va encunyar quan Juli Cèsar es va disposar a envair la Gàl·lia, però que no ho és tant si es té en compte que el Rubicó és en realitat un rierol de pa sucat amb oli, de menys de 25 quilòmetres de longitud. No està clar què va dir exactament Juli Cèsar just abans que el seu cavall Genitor fiqués les potes a l’aigua. Depèn de l’autor. Guanya en popularitat la versió de Suetoni, la d’alea iacta est, però Plutarc afirma que per a l’ocasió el militar romà va recórrer a una cita en grec, molt més cool llavors, traduïble lliurement com “que comenci l’espectacle”. Quedem-nos amb ella, per més oportuna.

Masnou Orleans i el seu deliciós 'swing', sota un pont del parc fluvial / ALBERT BERTRAN

L’Icub rebobinarà la Mercè del 2018 d’aquí a uns dies per analitzar-la pacientment. Potser aquest dilluns donin ja algunes dades per als més ansiosos. Se sol xifrar en un milió i mig el nombre d’espectadors. L’anàlisi més interessant és una altra. Per exemple, quin és el futur del parc fluvial del Besòs com a espai de la festa major, és a dir, si val la pena o no repetir el pròxim any. Serà molt difícil posar-hi peròs. D’entrada, ha portat la Mercè al Bon Pastor, un barri fronterer, amb tot el que això comporta, amb prou feines conegut pels forans, però amb parada de metro a menys de dos minuts de les activitats programades en la Mèrcè, un luxe en comparació amb les incomoditats que pateixen els qui prefereixen la programació de circ del castell de Montjuïc.

El parc fluvial com a espai de la Mercè té el que troba a faltar el públic del circ del castell de Montjuïc: una parada de metro

El parc fluvial del Besòs és una joia. Ho saben els seus usuaris habituals. La riba de Santa Coloma, per la raó que sigui, té més tirada que l’altra. Aquesta gran alfombra verda al costat del riu reconforta la vista. Els ciclistes s’ho passen allà com Induráin quan l’etapa era de contrarellotge. Val la pena redescobrir aquest lloc. Parla molt bé dels polítics i els enginyers que durant anys van posar tot el seu afany a ressuscitar aquella abans conca miasmàtica. A la seva manera (és una opinió) aquest improvisat bany que aquest diumenge ha tingut lloc de forma lúdica allà era un homenatge, un digne epíleg després de tant esforç. Potser, l’any que ve l’Icub pren mesures perquè no torni a passar, però el que gairebé sembla segur és que la festa tornarà a aquest entorn i, potser, amb més decisió, perquè l’oferta ha resultat ser tímida vista la resposta ciutadana.

Una festa sense sostre

El balcó sobre el Besòs que es disfruta des del Bon Pastor és el Coney Island barceloní, anem-hi, que cau lluny del centre, però val la pena. En aquesta Mercè, les atraccions infantils de la companyia teatral Antigua i Barbuda (no queda clar si el nom es refereix al país caribeny) li proporcionen al lloc aquest aire envellit i entranyable del parc d’atraccions de la platja de Brooklyn. Els nens feien cua abans fins i tot que obrissin portes, estaven encantats, tant com els que es banyaven, que ja era molt. Però saltava a la vista que el potencial del lloc és molt més gran del que ha programat l’Icub. Tocarà esperar la Mercè del 2019 per veure què es decideix sobre això, però el que ja resulta inqüestionable és que no es coneix encara el sostre de la festa major de la ciutat. El públic mai falla, i això que, programa en mà, són fins a 24 les places, parcs, carrers o recintes on se celebra la festa.

El piromusical, a l’avinguda de Maria Cristina, i el correfoc, a la Via Laietana, són sens dubte els imams més potents. Les xifres ho confirmen. Són clàssics des de fa gairebé 40 anys. Però els nouvinguts, com la Ciutadella, estrenada com espai Mercè el 2014, fa res, s’han consolidat a una velocitat rècord i, així, han servit de laboratori per saber què fer amb els que han vingut després, com la Trinitat Vella i ara el Besòs. Les lliçons són moltes. Fins i tot els trucs i picardies. Vet aquí, com a epíleg i propina, una recomanació del programa de la Ciutadella per si algú no ha reparat en ell. És el Bust cantaire de Jordi Teixidó. És una desopilativa projecció de vídeo sobre un bust escultòric mig ocult entre la vegetació del parc. L’interessant és que l’espectacle es repeteix cada any des del 2014. Queda només un dia de Mercè. Val la pena. El Besòs, també.