Anar al contingut

barcelonejant

El llibre sobre Barcelona que no es ven a Barcelona

Benjamín Moure va arribar com a immigrant a Ciutat Vella el 1997 i va ser testimoni, més nocturn que diürn, de l'adveniment de la 'ciutat boutique'

Carles Cols

El llibre sobre Barcelona que no es ven a Barcelona

RICARD CUGAT

Aquest és un llibre tan difícil de trobar (després els dic el títol, perquè la cosa té gràcia) com difícil de localitzar és el seu autor, Benjamín Moure (Bogotà, 1977), que en l’últim minut, amb la crònica mig escrita, va donar senyals de vida, així que va ser possible donar-li les gràcies per aquestes 87 pàgines en les quals resumeix els seus vuit anys d’estada a Barcelona com a immigrant, cert que atípic, (brètol, canalla, mosca de bar, gorrer, vassall de la confraria del nunquam dormio, el llogater al qual per tronera molts veïns de la dotzena de finques en què va viure van acabar per detestar) però immigrant al cap i a la fi, i com a més de tot això és escriptor, una oportunitat formidable de saber què diuen de Barcelona a l’esquena de Barcelona.

Madrid també té el seu llibre en aquesta col·lecció, però es titula 'El oso y el madroño’, a anys llum, doncs, en cas d’oferir un 'tour' per les clavegueres de la rediviva Babilònia

El llibre no es troba ni a la Calders perquè només es distribueix a Colòmbia. Tot va començar amb una feliç idea (bé, una idea boja però feliç vistos els resultats) de Juan David Correa i Álvaro Robledo, responsables d’El Peregrino Ediciones, amb seu a Bogotà. Se’ls va ocórrer posar en marxa un col·lecció de llibrets de la mida i l’estètica d’un passaport escrits per colombians que han arrelat en altres terres o desarrelats d’altres nacionalitats que han convertit en una segona llar llocs de vegades poc desitjables, com Marc Caellas, un català atret per Caracas.

A la col·lecció d’El Peregrino Ediciones, Madrid té el seu relat a càrrec d’Adriana V. López  amb un títol, siguem sincers, poc seductor,El oso y el madroño. Segur que val la pena, però l’aparador de la portada és tan descoratjador com el de Boston, Esto no es un cliché, o el de Londres, Postales de viaje. El de Barranquilla, un treball d’immersió a càrrec de Sergio Zapata León, no està malament, Calenturas de un pobre diablo. També convida a entrar-hi el de CaellasCaracaos, però entre la trentena de llibres que ja ha tret la col·lecció en destaca com un zigurat al mig de Babilònia el de Barcelona, el de MoureCloaca de Babel. Quina enveja que fa quan idees tan formidables se li ocorren a un altre.

El falansteri del vici

Moure va arribar a la Barcelona de les pessetes, la de 1997, abans que “el valor de les coses fos substituït pel preu de les coses” i, segons assegura, dels vuit anys que va residir a la ciutat, durant sis no va sortir de Ciutat Vella, ja que va descobrir a aquest puny urbà el que ell creu que és el veritable sabor de la ciutat, no la imatge pamfletària que Turisme de Barcelona, l’ajuntament, Spectre i l’inextirpable meliquisme local proven d’exportar al món. El Raval, el Born i la Barceloneta van ser, es dedueix de la lectura de Cloaca de Babel, una mena de falansteri del qual no valia la pena sortir perquè tenia de tot, platja, amants, estudiants d’Erasmus, o sigui, amants, altres colombians, pisos per compartir i, sobretot, bars que descrits amb tipografia Times Roman semblen literàriament el que no hi ha, com el Parnasse, l’Escut d’Or, que en aquella època ja regentava un pakistanès, el Kentucky, Chez Popof, el Harlem, el Papillon, al que només s’accedia després que el porter posés un ull a l’espiell d’una porta metàl·lica, i, és clar, el bar més lluminós de la Cloaca de Babel, el Mendizábal, a la cantonada del carrer de l’Hospital amb el de la Junta de Comerç, formidable lloc de guaita per fer allò de què Evelyn Waugh presumia ser un   mestre. “Amb la mateixa felicitat amb què alguns homes observen aus, jo observo homes”, explicava el novel·lista anglès. Moure, segur que amb menys elegància en el vestir que Waugh, posava el colze a la barra del Mendizábal per prendre el pols a la ciutat, per veure passar “turistes, xapers, artistes de rambla, dones grans tornant de comprar, gent de casa nova fent veure que són ‘hippies’, estudiants d’art i magribins perseguint turistes”.

Mendizábal, el bar més lluminós del Raval / CARLOS MONTAÑÉS

Com que el llibre no està la venda a Barcelona, una llàstima, no és mala idea oferir-ne un parell de fragments que defineixen molt bé el protagonista.

El primer apareix al capítol titulat Un bus turístic llamado deseo i ofereix un apunt del que és l’elogiada hospitalitat local quan al barceloní mitjà li toquen les pilotes i no li deixen dormir la migdiada. “Una tarde recibí una misiva atada con dos cauchos a un tomate podrido que entró por la vetana y se estampó en la pared. Se podía leer, en una caligrafía torpe y apasionada, entre tinta corrida y pepitas resbalosas: ‘Nosotros, los del patio, no vamos a aguantar el jaleo y la música, hijo de puta’”.

De Moure eren uns anuncis de paret que oferien disbarats diversos. "Recibimos muchas llamadas, sobre todo para lobotomías gratis"

El segon és un botó que mostra que el pas de Moure per la ciutat no va ser en va. Ho va fer en comandita, d’aquí la primera persona del plural de la transcripció. “Ideamos varias campañas con carteles de fotocopias de esos que tiene flecos de papelitos desplegables en la parte inferior con un teléfono de contacto, ofreciento servicios gratuitos como trepanaciones, lobotomias, vacunas para el lupus, alivio para metereopatologías o apendicetomías preventivas”. Allò va ser com psicoanalitzar Barcelona, posar-la davant un test de Rorschach. “Fue sorprendente la cantidad de llamadas que recibimos, sobre todo para las lobotomías”.

El motí de Ciutat Vella

D’acord, més d’un deu pensar que Moure es va comportar a Barcelona i els seus companys d’incursions com Fletcher Christian i els seus amotinats a Tahití. Substitueixi’s les voluptusoses illenques per estudiants d’Erasmus i l’escena ja quadra. Però també va tenir temps per ser testimoni i notari no del que és Barcelona, per a això ja hi és Permanyer, sinó d’en quina ciutat s’ha convertit Barcelona, que és una altra cosa molt diferent.

Cloaca de Babel és, encara que raret i inusual, un possible obituari d’una Barcelona que va morir. Més estrany encara, ¡és un llibre sobre Barcelona que no es ven a Barcelona! Així doncs, sense consultar-l’hi a l’autor, aquí en tenen les línies finals, perquè tan important és com comença un llibre com el seu final. “Fue en ese estado de ánimo que me deshice de mis últimos lastres, regalé el saxofón, vendí mi cámara, pagué mis deudas en los bares, compré un pasaje Barcelona-Madrid-Bogotá, pasé una última noche con la marsellesa y, sin más abrí la tapa de la cloaca y me escabullí”.

Un epíleg, gentilesa de Moure

Doncs això. Benjamín Moure, a l’últim minut, va donar senyals de vida. Des de Bogotà. La conversa per WhatsApp era ingrata. Va dir que enviaria unes línies. Amb un parell, va enviar un epíleg de 'Cloaca de Babel’. Millor no tocar-ne ni una coma. És aquest.        

"Cloaca de Babel fue publicado en 2012 por el Peregrino ediciones (Bogotá), en el marco de la segunda entrega de la colección “Inmigrantes”. Esta colección, editada por Juan David Correa y Álvaro Robledo, tiene como premisa: “Ni crímenes históricos, detectives, agentes especiales, dragones, intrigas, tragedias o códigos secretos. El código No Ficción dicta hablar de lo que el autor conoce personalmente y no de lo que inventa oportunamente. Se habla en primera persona y no en la ficticia tercera persona que pretende ser como los omniscientes cotilleos de un dios”, invitando a los participantes a hablar de sus experiencias de exilio particulares y de la condición del inmigrante en general.

El mío, Cloaca de Babel, da cuenta de las alegrías, tristezas e indiferencias de los 8 años (1998-2006) que viví en Barcelona. Una experiencia que marcó para siempre, no sólo mi vida, sino mi capacidad de percepción de lo humano y en general del mundo. Fue una experiencia delirante en la que en la que fui testigo de la progresiva implementación de una deshumanización programada de la ciudad que empezó en 1992, de una limpieza social sistemática y estratégica, de una profunda aseptización general del casco antiguo y sus alrededores, tendientes a responder a la creciente demanda de la industria del turismo, a la especulación inmobiliaria y a la visión paneuropea de “ciudad boutique”, en detrimento de la verdadera riqueza de la ciudad, que era justamente la orgánica (aunque caótica) convivencia de un crisol de individuos de todo el mundo, de todas las razas y credos, de todas las clases sociales, hablando casi todos los idiomas, con distintas formas de vivir, sobrevivir y entender la vida.

De hecho se puede decir que yo también fui víctima de la esterilización de Barcelona. Desde que me enviaron el recibo de alquiler de mi piso por el doble de lo pactado en el contrato, acompañado de una carta arguyendo un cambio de administración y previniéndome del riesgo y el costo de tomar acciones legales, tuve claro que era hora de partir.  Eso fue hace doce años y lo que ha sucedido desde entonces no ha sido desgraciadamente más que una comprobación de mis peores miedos y amargas predicciones en cuanto al destino de la ciudad. Pero lo más triste es que no es un fenómeno exclusivo de Barcelona, se trata, me temo, de un fenómeno global. Una tendencia generalizada en todas las ciudades. Incluso Bogotá, en la que he vivido desde entonces, una ciudad de vanguardia en cuanto a la desigualdad entre pobres y ricos, se puede percibir de forma menos latente pero mucho más violenta el firme propósito de aislar al individuo que no tiene recursos transformando cosméticamente ciertas zonas y protegiéndolas con equipos de seguridad privada para mantener a los indeseables al margen en nombre del progreso.

El advenimiento del concepto de “ciudad souvenir” en Barcelona, generó en mi una profunda y enérgica respuesta vital. Una fuente de expresión creativa y una militancia anti-sistema que me han acompañado desde entonces. La nostalgia de esos años en la Ciudad Condal sigue intacta. Esa prolongación del salón de casa por los pasillos y recovecos de la ciudad. La intensidad de todo lo vivido, el ambiente y la música de las plazas, los bares atendidos por su dueño, los artistas de calle no carnetizados, los gitanos de la Barceloneta, los turistas aún como turistas no como dueños de la ciudad, los derruidos apartamentos del casco antiguo a precio asequible, el barrio de La Salud con acceso libre, el valor de la ciudad por encima de su capacidad de monetización..."

  .

0 Comentaris
cargando