Missa per Cardenal Casañas, no el prelat, el carrer

El cardenal Salvador Casañas va estar a punt de morir el 24 de desembre de 1905 quan un anarquista, José Sala, va intentar apunyalar-lo a la sortida del claustre de la catedral. Carlista i catalanista, el

monsenyor en va sortir il·lès. No així Sala, que l’endemà va morir a la presó en circumstàncies inexplicades. El cardenal va morir al llit tres anys després, diuen les cròniques que de forma inesperada. Són dos capítols de les relacions de Casañas i la Parca, però hi ha un tercer capítol. Li van dedicar un carrer, molt conegut, que uneix la plaça del Pi i la Rambla, que si no és mort, agonitza. D’això va l’excursió. És una missa per Cardenal Casañas, el carrer.

Els venecians ja fa anys que es mouen d’un costat a l’altre de la seva ciutat a través dels 'cammini poco battuti dai turisti', rutes que si no són exactament secretes, sí que són alternatives, val més això que res. Com anar de la 'a' a la 'z' sense ensopegar amb la resta de l’abecedari. Cardenal Casañas havia adquirit una mica aquest rol. Era un capil·lar de la trama urbana perfecte per evitar una artèria com la Rambla. Ho era amb l’al·licient de ser un ecosistema comercial digne de ser vist, perquè conservava bona part de l’essència de la seva edat d’or. Que va tenir una etapa enlluernadora en donen fe (el millor en un carrer dedicat a un general del clero) dues botigues antigues, la Cereria Gallissa, del 1826, o sigui, abans de la primera gran crema de convents, i la Llibreria Pompeia, de 95 anys, i amb un nom deliciosament evocador.

Són (perdó per la cursilada) les flors del cementiri, perquè la resta del carrer és un cementiri del que un dia va ser. El més normal és recordar els decessos més recents, com la Documenta, que tot i no ser de l’any de la picor era per als lectors una llibreria canònica (¡no en el sentit religiós del terme!), i amb el plus que ocupava els mateixos baixos que abans havien servit de seu d’'En Patufet', potser l’inici en la lectura de molts dels clients de Josep Cots. Igual que la Documenta ha renascut a l’Eixample, Casa Piera, una altra icona (tampoc en sentit religiós) de Cardenal Casañas, se’n va anar al Raval per culpa dels lloguers. Casa Piera era (i és ara a Pintor Fortuny, un carrer molt apropiat) una delícia fins i tot per als que són un zero a l’esquerra en les belles arts.  

Però l’època daurada del carrer és fins i tot anterior. A Cardenal Casañas un s’hi anava a vestir. Hi va tenir una de les seves primera botigues Gonzalo Comella i, a la cantonada de la Rambla, hi havia la seu original de Santa Eulàlia, que, més o menys quan el cardenal va tenir el seu tête à tête amb l’anarquisme, importava l’última moda de París i Viena abans de la gran guerra i causava sensació a la ciutat. D’aquella Santa Eulàlia es conserva una anècdota estupenda. Arribada la guerra civil, l’establiment es va col·lectivitzar i se li va canviar el nom, perquè fos menys beat, pel de Santaeulàlia. El més curiós no és això. El que és anecdòtic és que el departament de confecció es va destinar a la producció d’uniformes per a l’exèrcit republicà i que el responsable de la col·lectivització, com que allò li anava molt gros, visitava l’amo de la botiga allà on s’amagava per demanar-li consells.

Els perills del Gòtic

La qüestió és que els carrers són les seves botigues, però també els relats que s’expliquen sobre elles, i a Cardenal Casañas són abundants. Hi ha el cas de la passamaneria Jover, el propietari de la qual, per donar distinció al seu negoci, va voler que les targetes de visita de la botiga s’imprimissin en lletra gòtica. Ho va encarregar als amos de Pompeia que, en un moment de lucidesa, el van avisar que la ve gòtica és molt confusa, que sembla més aviat una 'd'. ¡Joder!

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Eren una família. Cada 28 de desembre reien tots junts de la mateixa broma. Col·locaven un paquet de regal sobre la reixa de la claveguera, però per sota, una corda i un pal impedien que els incauts se’l poguessin emportar. Des de darrere dels aparadors compartien amb complicitat les rialles amb els de l’altra vorera, entre ells l’amo d’aquella merceria que obsequiava amb unes mitges gratis les senyores que se les deixessin posar, com un senyor Matuschek desencadenat. Hi va haver un temps en què tot allò era molt Lubitsch, una versió augmentada i corregida d’'El bazar de las sorpresas', però va tancar la botiga de queviures, també La Sedera, que era com El Indio, però a l’altre costat de la Rambla, els magatzems Robles, la merceria Can Soto, i van obrir botigues entranyables, de vida breu, com la botiga de joguines alemanya d’Andrea Ulrich.

A vegades tanquen botigues emblemàtiques. A vegades, que és pitjor, moren carrers.