1.669 cadires pagant, 8 gratis
Successió de terrasses en undels costats dela plaça Reial. /
La primera cosa que s'ha de posar sobre la taula són les xifres. A la plaça Reial hi ha vuit cadires on es pot seure a descansar. Estan disseminades, com per a amants de la soledat. Fa un any n'hi havia nou, i això ja és un misteri per resoldre. No hi ha cap banc. Però la notícia és el contrast: entre totes les terrasses dels bars i restaurants de la plaça sumen 1.669 cadires. Sembla un error d'impremta, però no. Exactament 1.669, col·locades al voltant de 490 taules. S'han pres la molèstia de comptar-les els activistes de Fem Plaça, representants d'aquesta espècie en regressió a Ciutat Vella, el veí. Són el perfecte exemple del barceloní emprenyat, el ciutadà que el passat 24-M va decidir capgirar el mapa electoral de la ciutat, per a la incomprensible sorpresa de molts.
Periòdicament, Fem Plaça convoca una jornada reivindicativa. Es presenten en una plaça del districte. Hi porten els seus fills i aquests salten a corda o dibuixen amb guixos a terra. Els adults xerren. Vaja, fan vida de barri. També protesten, però no amb les armes clàssiques (la pancarta i el xiulet), sinó d'una manera molt més sàvia. Fan una autòpsia a la plaça, com si estigués morta. La mesuren, calculen quanta superfície està destinada a les terrasses, quanta a estacionar-hi vehicles i, així, en resum, què els queda a ells. La plaça Reial era el vuitmil que des de feia temps sabien que havien d'escalar. De l'experiència han tret interessants conclusions, més enllà d'aquesta desproporció que per cada cadira a la qual és possible seure gratis n'hi ha 208 on és obligat pagar.
«Aquí és on més evident és l'absurditat de l'ordenança cívica de Barcelona», explica, per exemple, Elena Guim, arquitecta i habitual de les convocatòries de Fem Plaça. «Si et prens una cervesa asseguda en una d'aquestes úniques vuit cadires et poden multar». És així. La sanció és d'entre 30 i 100 euros. «Si ho fas uns metres més enllà, en una terrassa, no».
En realitat, aquesta expressió, «prendre's una cervesa», requereix un aclariment. La majoria de les taules i les cadires hi són per consumir més que una cervesa. L'horari de les terrasses s'ha adaptat simbiòticament al sistema digestiu dels turistes, capaços de sopar poc després de les cinc de la tarda. Si no és per menjar, no hi ha lloc.
LA NOVA AMENAÇA / Allà, a la plaça Reial, aquesta llei no escrita fa temps que s'ha assumit com a normal. Aquesta claudicació ja és sorprenent. El problema és que aquesta norma s'està estenent a altres barris de la ciutat. En algunes places de Gràcia, amb l'arribada fa poc del bon temps, els veïns han descobert que als seus bars de sempre ja no els deixen seure a prendre un refresc a partir de les set de la tarda si no acompanyen la beguda amb algun plat. Així ha passat ja, per exemple, a la plaça de la Vila.
Un encarregat d'una de les terrasses de la plaça Reial explica que no comprèn què pot estranyar d'aquesta norma. «Això és un negoci», explica. «Paguem per tenir una terrassa. És normal que donem prioritat a qui s'hi asseu per menjar».
El raonament d'aquest encarregat (demana, potser incòmode per la presència dels activistes de Fem Plaça, que no aparegui ni el seu nom ni el del bar) gairebé obliga a recordar quant paguen aquests establiments per fer un ús privat de l'espai públic. Els barems de càlcul són complexos. Però el resum és fàcil. A la plaça Reial, per cada cadira al carrer, l'amo de l'establiment paga 17 cèntims d'euros per dia. Tot és opinable, però des de la perspectiva de Fem Plaça això és l'inri del debat, que l'espai públic es prostitueixi i a més a més barat.
Notícies relacionadesAbans d'enfrontar-se a aquesta plaça, els activistes d'aquest col·lectiu van portar a terme accions similars a la plaça de Sant Miquel i a la de Sant Cugat. Al gràfic adjunt es poden observar els resultats d'aquestes autòpsies. No obstant, per comprendre millor fins a quin punt la pugna per l'espai públic arriba a límits insospitats a Ciutat Vella, el que s'ha d'explicar és una anècdota que va passar a mitjans de maig i que va passar desapercebuda.
Aquell dia es va instal·lar a la placeta de Manuel Ribé una placa en memòria de les 16 persones que hi van morir el 30 de gener de 1938 durant un bombardeig franquista. La placa és a terra, en record de l'edifici que allà exactament es va enfonsar amb les bombes. Just en el moment d'anar-se'n la comitiva oficial, els cambrers dels dos bars situats en un dels laterals de la placeta van treure les taules i les cadires i, efectivament, les van posar sobre la placa. Un veí, un altre habitual de Fem Plaça, va fer una pancarta per a l'ocasió. «Les seves morts a mans dels feixistes deixen més lloc per als turistes».
