Panteó comercial
Les 19 plaques de botigues singulars desaparegudeso a punt de desaparèixer.
Amb 19 làpides ja es pot considerar un cementiri. L'abril del 1994, l'Ajuntament de Barcelona va decidir presentar els seus respectes a les botigues que, per la seva edat i arquitectura, donaven una atmosfera especial a la ciutat, just llavors que el món, després dels Jocs, acabava de descobrir que aquesta ja no era aquella urbs bruta i de prescindible visita turística. Havia arribat l'hora de presumir. Cadascuna d'aquelles botigues, 125 en total, van ser premiades al llarg d'uns quants anys amb una placa de ferro fos, disseny d'Enric Satué, que es va instal·lar al costat de la porta d'entrada. Guapos per sempre. Així es va batejar la iniciativa. No obstant, l'eternitat, aquell per sempre, ha resultat ser un concepte molt breu a Barcelona. En més d'una desena de casos sobreviu la placa però no la botiga. Abans que s'acabi el 2014, com a conseqüència de la guerra dels lloguers que s'entaula al centre de la ciutat, en cauran com a mínim quatre més. Al cementiri comercial barceloní es podran visitar a partir de l'1 de gener del 2015 un total de 19 làpides. O més.
Els decessos comercials s'han produït per causes molt diverses. A vegades, per jubilació del propietari. Hi ha el cas, per exemple, de l'extinta farmàcia Vilardell, a la cantonada de la Gran Via amb Pau Claris, un bellíssim establiment que, una vegada mutilat, ocupa avui la sucursal d'un banc equatorià acusat de comprar les hipoteques dels seus compatriotes a Espanya perquè, en cas de retornar al seu país, els deutes pendents els perseguissin fins allà.
En altres ocasions, els hàbits de consum i el signe dels temps no han permès la supervivència del negoci. Al número 72 de la Rambla hi havia des del 1890 la camiseria Bonet, que com el tauró al costat de la rèmora va viure durant més de 100 anys una feliç simbiosi amb el Liceu. Va tancar el 2002 i va reobrir en altres mans per a la venda de samarretes. Les de Ronaldinho estaven de moda. Encara que el local conservava tota la fusteria, la placa semblava un acudit de mal gust.
CIUTAD, NO H'HA QUEDAT RES
Pitjor ha estat el cas de establiments com la botiga de pintes i raspalls Ciutad, de l'avinguda de Portal de l'Àngel. Era de foto. No en queda res. Només la placa de l'entrada.
Tot aquell conjunt de 125 botigues conformava -segons va dir l'alcalde Joan Clos en un llibre, Guapos per sempre, que es va editar el 2003- «un paisatge que explica com érem, com som i com volem ser». És el temps verbal futur el que en aquella frase grinyola, en especial ara, ja que el final de la pròrroga de la llei d'arrendaments urbans (LAU) del 1994 està a punt d'ampliar el cementiri comercial, en contra aquesta vegada de la voluntat dels propietaris dels negocis. La camiseria Deulofeu, a la plaça de Sant Jaume, la xocolateria Fargas, al carrer del Pi, Musical Emporium, a la Rambla, i l'irreemplaçable El Indio, al carrer del Carme, desapareixeran abans de 52 dies.
Ho faran contra la seva voluntat. Tot depèn del propietari de l'immoble. D'un temps ençà, el regidor de paisatge urbà és la suma dels propietaris de les finques. El que ha passat fa poc amb la farmàcia Mas Docampo, del número 23 del carrer del Carme, serveix a la perfecció per explicar quina mena de guerra s'està entaulant al centre de Barcelona aquestes últimes setmanes. A la propietària del negoci, no del local, Montserrat Mas, li van comunicar que el 31 de desembre havia d'abandonar l'establiment i, a més a més, emportar-se tot el mobiliari, malgrat que el seu interior i la façana formen part del catàleg del patrimoni artístic de la ciutat. És una farmàcia del 1880.
SOBTAT FINAL FELIÇ
A l'Institut del Paisatge Urbà la donaven aquesta mateixa setmana per perduda. De sobte, malgrat tot, va entrar en escena un nou propietari de l'immoble que, en una feliç decisió, va acceptar renegociar el lloguer de manera que es garantís la supervivència del negoci. La compravenda d'edificis sencers sembla que és constant aquest any a la vista del final de la pròrroga de la LAU. Josep Cots, el propietari de Documenta, en el termini de dos mesos va conèixer tres propietaris diferents de l'immoble en què hi havia la seva llibreria abans de veure's obligat a mudar la seva botiga a un carrer de l'Eixample.
Notícies relacionadesEn realitat, els arrendataris de les zones més cotitzades del centre de la ciutat tenen tanta capacitat de decidir el seu destí (dit pomposament, lliure albir) com una gallina ponedora a la granja. Si no li agraden les condicions, acaba al caldo.
A això se li diu més elegantment les lleis del mercat. Raphael Minder és el corresponsal de The New York Times que a mitjans d'octubre, gràcies a l'enorme altaveu del seu diari, va donar a conèixer al món la metamorfosi comercial a càmera ràpida que pateix Barcelona. Immediatament va rebre correus de lectors d'altres ciutats, que volien que el seu cas es donés també a conèixer. «Aquest és un fenomen global», explica Minder, però, més important encara, creu que irremeiable. «En realitat, a molts dels turistes que visiten la ciutat no els importa si aquells comerços emblemàtics hi són o no». Accepta, això sí, que el preu dels lloguers pot estar dopat, és a dir, que algunes grans marques poden estar obrint botigues més per màrqueting, per estar en aquest o aquell carrer, que per les vendes directes. Així s'encareixen els lloguers i amb això es condemna el comerç tradicional, al de la placa. ¿Això és una justa llei del mercat? «També el Barça fitxa jugadors molt bons i després els fa seure a la banqueta», argumenta Minder com a observador extern. Touché, s'ha d'acceptar. Ens haurem d'acostumar, doncs, a les làpides.
