Anar al contingut
"Ningú ha vingut a fer-nos ni una abraçada"

"Ningú ha vingut a fer-nos ni una abraçada"

Vuit membres de la família El Ouabi passejaven per la Rambla aquella tarda. Tres van resultar ferits. Un de quart va morir al cap de quatre mesos, però ningú ja no vetllava per ells

Núria Navarro

El 17 d’agost del 2017, Mohamed el Ouabi, la seva esposa, la Raqia, i la petita dels seus quatre fills, la Fatima, de 10 anys, veïns de Sant Ildefons, es van disposar a mostrar Barcelona al seu cosí Omar [el Hamzaoui], la seva esposa Fatima i els seus tres fills, que acabaven d’arribar de Montpeller, per visitar-los. El quilòmetre zero d’un passeig turístic en tota regla, van pensar els El Ouabi, seria la plaça de Catalunya.

A les 16.30, ja a la plaça, van comprar un paquetet de veces perquè laFatima i el seu cosí Aboubakr, de gairebé 7 anys, donessin menjar als coloms. La Raqia volia tornar a casa per preparar el sopar, però el seu marit va insistir que els acompanyés. "Yallah!", van tallar l’aspersió de veces, i tots vuit van enfilar cap a la Rambla. A pas lent. Comentant això i allò.

La Raqia no apareix

La furgoneta, amb Younes Abouyaqoub al volant, va baixar en una ziga-zaga dement. A l’altura del quiosc més pròxim al mosaic de Miró, va tocar tots vuit de la família. Tres es van emportar la pitjor part: la Raqia i el petit de la família visitant, l’Aboubakr, van ser arrossegats uns 40 metres sobre el capó fins que van caure a terra. La dona, del costat esquerre, i el nen, del dret, on la roda posterior li va passar per sobre. El para-xocs va tocar l’Omar. La Fatima va aconseguir ficar-se d’un salt al quiosc que va quedar parcialment destrossat i la resta van intentar, sense èxit, que els deixessin entrar en un establiment.

Omar el Hamzaoui, cosí dels El Ouabi. / CHIQUI

Després, la confusió. Uns es van buscar als altres. Però la Raqia havia desaparegut. A la rambla del Raval, una turista italiana li va deixar el mòbil al Mohamed per trucar al seu fill Hussein (24 anys), que treballava a Cornellà. Aterrit, va agafar el cotxe. La seva desesperació era tan gran -"vaig pensar que la meva mare havia mort", explica- que es va posar contra direcció per la Gran Via i el va parar la policia. "Quan vaig arribar ja no quedava ningú", resumeix el noi.

La recerca

Va ser el seu oncle patern, Youssef el Ouabi, que viu amb la seva dona i el seu fill al barri, qui va agafar les regnes. Llicenciat en Dret per la universitat de Meknès i educador social a Cornellà, va ser el primer que va arribar a Barcelona, el maig del 2008. Al seu poble, Alnif, incrustat en un oasi de la província de Tinghir, al sud del Marroc, sobrevivien. I ell volia viure. Mesos després se li va unir el seu germà i, per reagrupament familiar, s’hi van sumar la Raqia i els seus fills, Hussein, Ismaíl, Ayoub i Fatima.

–A la una de la matinada, la policia ens va dir que hi havia una dona al Clínic que podia encaixar amb la descripció de la Raqia. Era ella, amb el braç esquerre fracturat i una contusió cranial que la va deixar inconscient. Com que no ens van permetre veure-la fins a la una del migdia següent, a les 9 vam anar a visitar l’Omar, hospitalitzat a Bellvitge per fractura a la cama i acompanyat ja per familiars vinguts de França i el Marroc. 

–¿I l’Aboubakr, el seu fill?

–Va patir un cop fatal al cap, i fractures a cames, un braç i costelles. Juntament amb la seva germana de 17 anys, va ser traslladat en ambulància a Vall d’Hebron, on va estar 20 dies a l’UCI. Quan una agent del servei social del consolat de França va oferir ajuda a l’Omar, va demanar que el traslladessin a Vall d’Hebron, amb el seu fill. Cap a la una vam anar al Clínic.

–Fins i tot 21 hores després no es van assegurar de l’estat de tots vuit.

–Així és. El que pitjor estava era l’Aboubakr. Un metge ens va dir que la seva situació era molt greu, però que xavals que havien estat com ell ara jugaven a futbol. En la més completa foscor, em vaig agafar a això. L’hi repetia a la seva mare, la Fatima. Gràcies a Déu, és viu.  

Abandonats   

Quatre mesos després de l’atemptat, el Mohamed, que esperava un trasplantament de fetge, va morir a causa d’un coma hepàtic [pèrdua de la funció cerebral quan el fetge no és capaç d’eliminar tòxics de la sang]. L’angoixa va accelerar el seu final. I al tornar de l’enterrament, la Raqia va saber que el seu pare també havia mort.

En aquell moment, el Youssef va decidir que allà acabaven les penes i començava la reclamació de drets.

–Vam venir a Espanya buscant garantia de drets per a tots els ciutadans. Però el Ministeri de l’Interior ens ha enganyat. Quan la Raqia estava al Clínic van venir dues senyores del ministeri perquè firmés uns papers. Jo els vaig preguntar: "¿El meu germà i la seva filla Fatima tenen dret a indemnització?". I em van contestar: "No, tenen dret a seguiment psicològic". Després el Mohamed va morir. A la Raqia van decidir donar-li d’alta als 40 dies. ¿Com és possible que una persona a Madrid que no la coneix pot donar-la d’alta i el seu metge de capçalera de Cornellà diu que necessita tractament físic i psicològic? El ministeri ofereix una indemnització de 14.500 euros a la Raqia i de 7.500 a la Fatima. "¡És ridícula! No hem acceptat. Penso reclamar els drets de la família a l’alcalde, a Puigdemont, a Quim Torra...

–¿Com?

–A Cornellà sense Fronteres em van recomanar parlar amb Pilar Manjón, expresidenta de l’Associació 11-M Afectats del Terrorisme, i ella em va remetre a Robert Manrique, assessor de la Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme (UAVAT).

La Fatima i la seva mare, que només parla amazic, segueixen la conversa en silenci. La nena és tímida i només s’avé a dir que només ha explicat l’atemptat a les seves "amigues". La Raqia no recorda res entre la plaça de Catalunya i l’hospital. El Hussein apunta que "a les nits, quan dormen, fan coses rares, com un ronc...". 

Abandonats 

Dotze mesos després de l’atemptat, se senten "abandonats". Els primers dies tenien premsa a la porta de l’immoble, però quan van necessitar recolzament, no hi havia ningú.

–¿Què necessitaven?

–Recolzament psicològic sobretot. Que algú vingués a abraçar-nos, a preguntar com estàvem. La Raqia continua patint. Té cicatrius. Ha perdut les ganes. No és la mateixa. I la Fatima continua amb tractament psiquiàtric. Fins i tot jo, que no vaig estar en l’atemptat i sempre vaig ser optimista, no estic bé. La meva vida ha fet un gir de 180 graus. Abans veia les coses en blanc i negre, ara veig els grisos. 

-Younes Abouyaqoub era marroquí, com vostès. ¿Doble victimització?

–Sents que ets la víctima i el sospitós, sí. Jo estic en contra fins i tot d’intimidar algú amb una pistola d’aigua. Soc musulmà practicant, marroquí i berber amazic, com els autors de l’atemptat. Conec millor que ells les lleis berber i islàmica, i hi ha un sura que diu que "si matar a una persona és com matar tota la humanitat". Si li dic la veritat, jo, que sempre busco el perquè de les coses, en el dia d’avui encara no entenc l’atemptat.

–Joves, sense futur, a qui se’ls ha donat una esperança...

–El menor tenia 17 anys, i el més gran, 37. És l’edat en la qual disfrutes de la vida. A Ripoll tots deien que eren xavals integrats, generosos i responsables. Jo no soc del CNI, però crec que hi ha alguna cosa o algú darrere. Soc una víctima i tinc dret a preguntar. Només demano justícia i drets en majúscules.

–¿Continua caminant per la Rambla? 

–Quan ho faig, no puc evitar mirar enrere. Però la vida ha de seguir.