Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal
Ens volen sords. Però no som cecs. Ni tontos. Ni muts. Això de col·locar la megafonia al màxim en el moment que sona l'himne nacional d'Espanya s'ha transformat en una tàctica patètica i ridícula. ¿A qui pretenen enganyar? Per més que augmentin els decibels de la marxa triomfal, tots els que eren al camp van poder veure amb els seus ulls el que hi havia a les grades del públic. Des d'un punt de vista estrictament televisiu, encara ha resultat més grotesc. El món sencer -i dic el món sencer, en el seu sentit universal- esperava des de la tele del bar, o des de la de casa, o des de les dels locals de les penyes, el moment de l'himne. Al meu barri es feien quinieles amb molta conya intentant endevinar si la megafonia taparia del tot els xiulets i protestes, o no. O sigui, que tothom sabia que hi havia una fenomenal protesta encara que pretenguessin tapar-la a cop de decibels. És curiós, acabo de veure a l'informatiu de migdia de La Sexta el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, dient: «¡Xiular és una patologia!». ¡Ah! Colossal miopia la del senyor ministre: el que és patològic és pretendre amagar la realitat a base d'apujar el volum de la música enllaunada de la megafonia. Això sí que és una patologia, senyor ministre. Els periodistes de l'àrea de TV-3 que hi eren desplaçats, per exemple, ens informaven del que estava passant amb indissimulables tocs sorneguers. Estic amb ells. Només hi havia una forma d'abordar aquell immens ridícul: ressaltant-lo i posant-lo de manifest. Deia Xavi Valls: «L'himne no sona fort, ¡sona molt fort!». Deia Bernat Soler: «Tal com sona, s'ha superat el llindar del dolor». I postil·lava Jordi Grau, amb molta gràcia, des de la seva habitual ubicació arran d'herba: «És una megafonia a tot drap. Està molt lluny del que recomanaria un otorino. El nombre de decibels sobrepassa el que pot suportar la bona salut de les orelles». O sigui, que l'única cosa que han aconseguit és augmentar les llistes d'espera dels especialistes en otorinolaringologia.
