TVE aguanta... ¿fins quan?
Ofegada pel pla d'Uteca (la unió de cadenes privades), pla que va acceptar el Govern sense dir ni piu, o sigui, pràcticament desproveïda d'ingressos publicitaris, i sense que s'hagi arbitrat un cànon, un pla B, que garanteixi la seva supervivència, TVE està sobrevivint no obstant amb uns índexs d'audiència colossals. En gairebé tots els fronts, ja sigui en l'àrea d'informatius o en l'àrea de programes, lidera el rànquing. I el lidera apostant, excepte poques excepcions, per la qualitat. Encara queda a TVE, per exemple, la professionalitat, l'empenta i la convicció de servei públic per seguir enviant els seus reporters a ensenyar-nos els conflictes del nostre món, perquè entenguem i sapiguem el que passa. La reportera Sagrario G. Mascaraque, per exemple, ens parlava l'altre dia des de la tragèdia d'Haití, país que un any després del terratrèmol (250.000 víctimes) sucumbeix ara a l'apocalipsi del còlera (més de 100.000 contagiats). També hem vist aquest cap de setmana un treball excel·lent a Documentos TV (La 2) sobre la sortida de les tropes dels EUA de l'Iraq. Arrencava així: «Després de set anys, les tropes nord-americanes se n'han anat. Però ara els explicarem la història d'una ocupació, que els EUA no volen que coneguem». O sigui, i com diria Wyoming: «Ja coneixen la notícia. Ara els explicarem la veritat». Aquest documental ha estat produït i dirigit per Marc Sigsworth per al Channel 4 britànic. És a dir, que també s'ha de saber comprar les coses bones que es fan en altres llocs. Però la pregunta segueix sent: ¿fins quan podrà aguantar TVE sense finançament? Sóc conscient que aquesta pregunta, en aquests moments de crisi, és impopular. Però encara sóc més conscient que la mirada al món que ens donen les TV públiques no la podem esperar del concepte de televisió-negoci de les privades. O sigui, i si ningú hi posa remei, ens transformaran en éssers cada vegada més curts de vista.
