tu y yo somos tres por ferran monegal
Estava cantat. Era previsible. Ho vèiem venir abans que passés. El suposat flirteig, o idil·li, entre la Merche i el Max sabíem per endavant que acabaria en res. Home, no arriba la cosa a l’acritud, o a les puntades de peu, que s’estan donant ERC i JxCAT. Avui no els parlaré de la política vista per la tele. Avui els parlo de Cuéntame... (TVE-1) que anys enrere era una sèrie de televisió molt interessant, reflex de moments històrics i crucials de l’Espanya contemporània, i que ha acabat transformada en el simple i domèstic serial dels Alcántara. Ara mateix els guionistes estan intentant arreglar l’embolic en el qual es van ficar, temps enrere, quan van decidir que la Merche i l’Antonio es divorciessin. ¡Ahh! Va ser un error colossal. Amb la Merche i l’Antonio separats aquesta comèdia no funciona. Manca de sentit. Seria com intentar separar aquella Família Ulises del TBO del segle passat. De manera que ara fa setmanes que els escriuen guions per tornar a ajuntar-los. Hi ha un gran damnificat en tot aquest gir de guió tan desassenyat. És el Max. L’interpreta Ramon Madaula. Li ha tocat fer d’ham perquè els divorciats tornin a la cleda matrimonial. Resulta que el Max i la Merche s’agraden. Van a l’aeroport. Volen iniciar una història d’amor a Florència. Però ni viatgen a Itàlia, ni pernocten a l’hotel de l’aeroport, ni res de res. Abans de ficar-se al llit de l’hotel els guionistes s’inventen una escena delirant: l’àvia Herminia es perd per un bosc, i esclar, la Merche abandona el Max, perquè ha d’anar a la recerca de la seva mare. ¡Ah! El més catastròfic que li pot passar a un serial és que l’audiència sàpiga el que passarà abans que passi. Això provoca una burla bàrbara.
