tu y yo somos tres por ferran monegal
No és una frase meva. La va formular Toni Soler a Està passant (TV-3). Deia: «Puigdemont s’ha reunit amb JxCat a Brussel·les; demà, amb la Crida, el partit que va muntar ell mateix amb Jordi Sànchez, i dissabte, amb el PDECat, del qual també forma part». I, absolutament parat davant de tants partits en què Puigdemont participa, hi va afegir: «Seria millor que els refongués tots en un i que li posés per nom Partit Can Pixa de Catalunya». ¡Ahh! Està ben vist. Un partit can pixaés una oportuníssima i encertada recuperació lingüística. L’expressió això és can Pixa la va popularitzar en política, a principis del 2015, Carme Forcadell. Ho va dir després d’una reunió amb partits i entitats sobiranistes. Va acabar fins al coll d’aquell galimaties. Vicent Sanchis –llavors no l’havien col·locat encara en la direcció de TV-3– va firmar un article a El Punt Avui, titulat precisament Això és can pixa, en el qual donava la raó a Forcadell. Deia textualment: «En efecte, això és can Pixa. Com a Beniparrell, que cada u mira per ell. Resulta càndid demanar que pactin un full de ruta. El que pactaran és una fulla d’afaitar». ¡Ahh! Ara la novetat és que la necessitat ha creat el líder. Puigdemont, naturalment. Ell té, a més, un avantatge enorme: maneja les fulles d’afaitar com cap. Posem per cas: ¿Algú sap si Marta Pascal continua políticament viva? Doncs això. La recomanació de Soler a Puigdemont, dient-li que munti a Waterloo el Partit Can Pixa de Catalunya, és encertadíssima.
