tu y yo somos tres por ferran monegal
Crec que encara no els he parlat d’un programa excel·lent que fan els dilluns, matinada dels dimarts, a TVE-1. Es diu Titanes sin fronteras. Té unes audiències petites, inversament proporcionals a la qualitat i la importància del que ens hi expliquen. Una reportera i una càmera viatgen pel món a la recerca de persones que ho han deixat tot per dedicar-se a ajudar els més desprotegits. Aquesta setmana van ser a Tanzània, un dels països més pobres del món. Allà van trobar l’admirable i sorprenent cas de Mariángeles Carpio, habitant de Salamanca de 47 anys, que treballava com a broker a Salamanca i a Madrid i que des de fa nou anys viu a la zona tanzana d’Arusha. Deia: «El meu marit és un massai. El vaig veure un dia dalt d’una muntanya. Em vaig enamorar d’ell. Ens vam casar. I ja fa set anys que estem junts». La reportera flipava. I li va preguntar si hi va haver problemes amb la família del seu marit. LaMariángeles va contestar: «No, amb la seva, no. ¡Amb la meva, sí!». ¡Ah! Bonic cas d’amor entre el massai i l’habitant de Salamanca. És la versió africana d’aquella cançó de Ruben Blades, Ligia Elena –que aquí va popularitzar l’Orquestra Plateria– i que en la seva primera estrofa diu: «Ligia Elena, la cándida niña de la sociedad, ¡se ha fugado con un trompetista de la vecindad!». O sigui que, en el cas de la Mariángeles, va ser al veïnat dels massais on va trobar el seu trompetista.
