tu y yo somos tres por ferran monegal
Eren les 23.51 hores segons el rellotge d’Al rojo vivio noche electoral. Pedro Sánchez va aparèixer al balcó de Ferraz. Va saludar les masses. I, de sobte, es van sentir crits que clamaven: «¡Amb Iglesias, sí! ¡Amb Iglesias, sí!», i seguidament el cor va afegir un altre sonor missatge: «¡Amb Casado, no! ¡Amb Casado, no!». ¡Ah! Es notava a Sánchez una certa incomoditat. Sense perdre les formes, va advertir: «Bé, deixeu-me acabar. Us veig molt actius. Sisplau, deixeu-me acabar». Al retirar-se del balcó, Ferreras va postil·lar: «A l’abril cridaven: ‘¡Amb Rivera, no!’. Ara criden: ‘¡Amb Iglesias, sí! ¡Amb Casado, no!’. Sembla que és un grup petit. Porten un cartell estrany. Hi posa ‘¿Qué pacha?’. I Ferreras va concloure: «No sabem si realment són militants del PSOE». Aquesta advertència és interessant. Provoca un dubte meditable. ¿Eren militants del PSOE els que exigien pactar amb Iglesias? ¿O eren simpatitzants de Podem que s’havien camuflat a Ferraz per anar escalfant l’ambient reclamant un pacte Iglesias-Sánchez? Una incognita a aclarir.
