tu y yo somos tres por ferran monegal
Fa algunes setmanes, Sílvia Coppulo (El divan, TV-3) va preguntar al pintoresc economista Xavier Sala Martín què sabien de Catalunya els nord-americans. Va contestar: «Gairebé res. Però des de l’1 d’octubre del 2017, veient les imatges que estaven fent la volta al món de les pallisses i les patacades contra tantes ciutadanes i ciutadans, el seu interès sobre Catalunya ha augmentat enormement». Efectivament. Aquella operació no només va ser un atac intolerable en democràcia, va ser un nyap, una vergonya de dimensions colossals. Encara avui no se sap com es va poder arribar a aquell cafre disbarat. El judici del Suprem sobre el procésno ha donat ni la llum d’un llumí sobre els fets d’aquella jornada. Per això ha sigut absolutament encertat el documental que ens acaba de presentar TV-3, titulat precisament1-O, cas obert. Coproduït per El Nacional de Pepe Antich i Magnolia TV, i dirigit per Iu Forn, ha tingut la virtut de plasmar i sintetitzar la insensatesa dels que van organitzar –o van desorganitzar– tot aquell apparat de porres i de càrregues. Els testimonis de membres de la maquinària d’Estat –algun de protegit per evitar represàlies– són clars: allò va ser un dispositiu policial eixelebrat, sense ordre, ni coordinació, ni efectivitat, ni res. O sigui, un pla que si l’haguessin encarregat a Mortadel·lo i Filemó segur que l’haurien millorat i s’haurien evitat les patacades. El recordatori, en bateria, de les deposicions davant del Suprem del llavors ministre Zoido, de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, del coronel Pérez de los Cobos, i sobretot el del llavors autoritat màxima, Mariano Rajoy, tots fugint d’estudi, dient que no sabien res, és d’un desvergonyiment insultant.
