tu y yo somos tres por ferran monegal
Des que Isabel Pantoja va ser contractada per Tele 5 i el 24 d’abril va aterrar a L’illa dels mosquits (Supervivientes, T-5), les cotitzacions borsàries de Mediaset España pugen. He mirat l’evolució en el parquet d’aquesta indústria televisiva i al gener havia caigut a 5,41, però a l’abril i al maig ha remuntat fins al 6,39, amb repunts del 7,05. O sigui, que el fitxatge de la Pantoja ha sigut superlatiu. En matèria d’audiències televisives, la cosa és més gloriosa encara. Tele 5 ha conclòs el maig amb quatre punts d’avantatge sobre A-3 TV. No recordo un càstig semblant. Ha sigut una pallissa. En aquest mes i mig a Cayos Cochinos, a la Pantoja Mediaset li ha anat fabricant aventures i pintoresques enrabiades, que han enganxat molt. Primer, l’àcida baralla amb Carlos Lozano, un treball excel·lent, una posada en escena plena de magnífica acritud. Després, l’atac de gelosia de les Azúcar Moreno, quan van abandonar Hondures a l’adonar-se que l’estrella era la Pantoja i elles eren allà, simplement, per fer-li la coreografia. També han sigut un èxit els successius atacs d’enyorança pantojil, molt vistosos, molt descarnats, plorant ella adolorida i amenaçant d’anar-se’n –ara me’n vaig, ara em quedo fins dijous, ara segueixo però només fins diumenge–, i amb la impagable interpretació de Chelo García Cortés, contractada per fer el paper d’assistenta i dama de companyia.
