tu y yo somos tres por ferran monegal
Eren les 22 hores, 17 minuts i 50 segons de la nit. Ja estava l’escrutini al 73%. Les dades ja eren pràcticament inalterables. I Antonio García Ferreras, al capdavant del seu especial Al Rojo Vivo. Objetivo La Moncloa (La Sexta), va exclamar: «Atenció. Fixin-se en aquestes dues imatges. A l’esquerra, el carrer Génova, seu del PP. A la dreta, Ferraz, seu del PSOE.”¡Ah! El cop visual era demolidor. A Ferraz no hi cabia ni una agulla. Multitud vibrant. Alegria immensa. Remolins de banderes vermelles. Una festa. A Génova, un paisatge d’indescriptible tristesa. El buit en la seva expressió més desoladora. Al desert de Gobi, a la tarda, hi ha més gent. Li deia a Ferrerasla reportera Yerma Ruano, destacada a Génova: “Som més els periodistes que els simpatitzants del PP. ¡Han marxat fins i tot els furgons de la policia!”. ¡Ahh! Quin contrast visual a la pantalla del televisor. A un costat gentada i eufòria; a l’altre la penombra, la solitud més tremenda. I La Sexta trencant el sostre de les audiències. Més de quatre milions d’espectadors. Una altra vegada, el canal informatiu de referència. Enrere, molt mes enrere, TVE-1, T-5 i A-3 TV, per aquest ordre. Anotem un altre contrast suggeridor dins de l’imperi Atresmedia: si a La Sexta ressaltaven amb intensitat el triomf de Pedro Sánchez i el PSOE, a A-3 TV l’alegria els sobrevenia al comprovar que Ciutadans d’Albert Rivera anava sumant diputats de manera esplendorosa. Les dues cadenes van coincidir, això sí, a assenyalar la tremenda patacada de Pablo Casado i del PP. Catastròfic.
