tu y yo somos tres por ferran monegal
Un bon cop d’estupor, d’horror, de consternació, si està ben interpretat, sempre funciona a la tele. I Jordi Basté, en el seu nou programa No pot ser! (TV-3)No pot ser!, ho ha teatralitzat amb molta convicció.Basté passejava per Tòquio, a la recerca d’alguna sensació potent per començar amb bon to muscular el seu debut televisiu, i es va trobar amb una empresa de lloguer de pares per a mares solteres que desitgen que a la seva filla o fill no els falti la figura paterna. Es va entrevistar amb el propietari. I, al cap d’una estona, el japonès li va confessar que el pare de lloguer ho ell. O sigui, potser l’empresa només era ell i s’anava llogant a si mateix a qualsevol mare soltera que aparegués per allà. Basté va començar a enfadar-se una mica davant aquella estructura de negoci. Però el cop que el va deixar aclaparat va ser quan el japonès li va detallar: “Ara mateix faig de pare de 25 famílies. Unes mares volen que faci de pare amable; d’altres, de pare sever, i d’altres, de pare que renya; depèn, m’adapto al que desitgin. Els fills creuen que soc el seu pare de veritat i jo cobro 160 euros per cada quatre hores”.
