tu y yo somos tres por ferran monegal
Jordi Évole semblava despistat. O potser jugava a semblar-ho. Passejava amb la baronessa Thyssen pel museu. Una visita nocturna, a porta tancada, exclusiva (Salvados, La Sexta). “¿Com vols que m’adreci a tu? / Em pots dir Tita. / ¿És veritat que quan tenies la teva vila a Suïssa passejaves a la nit, entre els quadros, en camisa de dormir i amb una copa de vi? / En camisa de dormir, no. En un vestit blanc, vaporós, bufoníssima, sí”. ¡Ah! Quina empatia. Quina delícia. A part que Évole es va posar com el Quico a la botiga del museu, a les fosques, ensacant en una bossa tota mena d’objectes i productes, des de musclos Delicathyssen, fins a pòsters, samarretes i detalls diversos de bon gust..., a part d’aquesta incursió pel shopping, que si no hagués anat acompanyat de la baronessa hauria semblat un lladregot pispant pels descosits, l’entrevista va ser la vacuïtat més absoluta. ¿Aznar? Formidable. ¿El Rei emèrit? Magnífic. ¿Els actuals Felip i Letícia? Meravellosos; treballen moltíssim. I sempre amb l’afegitó: deixem el tema que jo no parlo de política. També pinzellades aïllades de Lex Barker, de Sinatra i Marilyn, del baró, del seu fill Borja... Un pourparler que a qualsevol revista del cor el trobes molt més ampliat i, fins i tot, incisiu. O sigui, ¿a què va anar Évole aquella nit al Museu Thyssen?
