tu y yo somos tres por ferran monegal
Andalusia. Matins televisius en posició d’atac informatiu. Les càmeres passen de la situació trepidant a la terrible. La terrible és com es posa la tele sobre el pou on ha caigut el nen Julen. Ens ensenyen que les màquines obren galeries adjacents per intentar trobar el nen. Veiem que ho fan amb una cura extrema. Acaricien la terra per no esgarrapar-la i perjudicar el Julen. La tele treballa d’una altra manera. Les senyores dels matins dels imperis televisius graten. És un altre estil. He vist una entrevista amb l’àvia del nen, aquí et trobo aquí et poso el micro, i la pobra dona, destrossada, ha acabat dient: «Gràcies, gràcies a tots, però ja està bé». O sigui, que no segueixin a sobre meu més càmeres ni més micros. Deixin-me amb el meu dolor, tranquil·la. ¡Ah! Sempre he dit –pura constatació del que des de fa 25 anys he vist– que els més terribles esdeveniments que tenen com a protagonistes, o víctimes, nens, és en els radiants matins televisius on troben la seva versió informativa més fosca, més morbosa, més discutible.
