Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal.
No m'estranya la colossal arrencada que ha aconseguit la sèrie 'La casa de papel' (A-3 TV). Es tracta de la història d'un grup de lladres exemplars que no pretenen robar els diners de ningú: només es posen a fabricar-los. Assalten la Casa de la Moneda, posen en marxa la rotativa, van fabricant bitllets de 50 euros, i pretenen imprimir-ne una xifra respectable: 2.400 milions. ¡Ah! Com bé diu el cervell del grup, que anomenen 'el Professor': «És fonamental tenir l'opinió pública de la nostra part. Fins i tot els caurem simpàtics». Doncs sí senyor, ja ho han aconseguit només de començar. L'audiència, els ciutadans, que a la vida real estem tan indignats veient cada dia als jutjats -i fora d'ells- gent que s'ho està emportant per la cara, ens atrau veure uns que s'ho estan emportant sense robar a ningú. Això ens produeix admiració i ens enganxa. La sèrie està francament ben feta. Format cinematogràfic, ritme, acció, trama atractiva... La galeria de tipus que formen la banda és un altre encert. Tots amagats sota una màscara de làtex amb la cara de Dalí, i tots amb noms de ciutats. El duo Moscou (Paco Tous) i el seu fill Denver (Jaime Lorente) tenien perill. Són el toc robagallines. Podien haver caigut en el recurrent i tòpic costumisme mesetari. Lladres de càntir i boina, per entendre'ns. Afortunadament ho han evitat. No comparin aquesta producció amb 'Ocean's eleven', perquè això no és Hollywood i no tenim ni Brad Pitt ni al gran Nespresso George Clooney. Però el que ha construït el productor Álex Pina (Vancouver Media) és estimable i fins i tot exportable.
