Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal.
Dues entregues suma ja el 'routier' David Beriain (DMax) immers en el càrtel de Sinaloa. No sembla que la detenció del Chapo Guzmán hagi alterat el més mínim aquesta immensa indústria de la droga. Segueixen movent més de 2.000 tones al mes (heroïna, cocaïna i cristall, fonamentalment) i segueixen distribuint-la a 50 països, com a mínim. Funcionen com una empresa multinacional. Però en lloc de pagar impostos, paguen suborns. En aquestes dues entregues, Beriain ha aconseguit ficar- se dins del càrtel, per ensenyar-nos tots els processos: des de la plantació i recol·lecció, fins a la distribució, passant per la fabricació (els diuen 'els cuiners'), i el manteniment d'un exèrcit de sicaris que protegeixen el negoci i sembren el terror. Beriain s'ha jugat el tipus unes quantes vegades. No obstant, aquests treballs d'investigació, aquests reportatges 'verité', d'indubtable interès general, i de tant de risc per a qui els fa, cada vegada interessen menys a les cadenes generalistes. És un tipus de periodisme que necessita temps i pressupost. És més rendible, en diners i en audiència, enviar un reporter a la porta de Cantora, allà al costat, a Medina Sidonia, a veure si enxampen Isabel Pantoja en bata de 'boatiné'; o a la mansió de la Campos a Las Rozas, i entretenir-se gravant Bigote Arrocet. El periodisme de Beriain, o el de Jon Sistiaga, cada vegada interessa menys als que entenen la televisió com un negoci, i que impulsen el que tan eufemísticament anomenen 'entreteniment'. O sigui, banalització i gasosa.
