Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal
No hi ha res com mirar enrere per horroritzar-se veient els abusos i males passades del franquisme. Acaba d'emetre TV-3 un lluminós documental retrospectiu (Sense ficció) sobre l'abús sistemàtic d'aquell règim i els seus censors contra la Nova Cançó. Anys 60, 70, fins gairebé els 80. Cantautors com Raimon, Quico Pi de la Serra, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat i Jesús Aguirre, i els productors Claudi Martí i Joan Molas hi han participat explicant aquella repressió. Els censuraven els títols, les lletres, els recitals, perquè eren considerats elements perillosos i perjudicials. A un cantautor una vegada li van censurar totes les cançons menys una. Va haver d'omplir el recital a còpia d'anar repetint la mateixa. També hi han participat tres censors de l'època, Mercè Ramon, Vega García i Enric Castells. Han al·legat que es limitaven a complir les ordres que rebien. I un d'aquells grans ordenants, el llavors governador civil de Barcelona i cap provincial del Movimiento, Rodolfo Martín Villa, també hi apareix. Argumenta, a manera d'excusa: «Aquells concerts comportaven problemes d'ordre públic. Eren més que concerts, eren manifestacions polítiques». Sobre Llach anotem que ha aportat la carta que la seva mare, Maria Grande, va escriure precisament a Martin Villa pregant-li que cessessin les prohibicions i multes contra el seu fill. Recordo perfectament aquells successos. En aquest documental de TV-3 es mostra material de premsa de l'època, i un dels treballs que han assenyalat és una entrevista meva a Lluís Llach, el 18 de maig de 1975. Jo tenia llavors, a La Vanguardia, una secció titulada Hagan juego. Amb Llach vam fer una entrevista denúncia per sortir al pas de tanta opressió i censura. He rellegit l'entrevista i m'hi explica els abusos que TVE també practicava: «Una vegada, TVE em va gravar un programa sencer a Montjuïc. Però el dia de l'emissió em van fer desaparèixer: em van canviar per la cantant Margaluz. En una altra ocasió, TVE em va voler obligar a sortir amb els cabells més curts i que se'm veiessin les orelles. Els vaig dir que si volien veure orelles que se n'anessin a veure els burros que hi ha als estables del meu poble».
