Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal.
En vista que l'Àsia se li ha quedat petita, Frank Cuesta ha inaugurat temporada a l'Amèrica del Nord, a Mèxic, concretament a Yucatán (Wild Frank, Discovery Max). Primer va passar per Alemanya, per una biblioteca de Dresden, per documentar-se sobre el Còdex dels Maies que es guarda allà. Però només va ser una pinzellada. L'ofici de Frank no és el d'investigador d'arxius, sinó el de showman amb animals. En aquest sentit no ens va defraudar. Una vegada al Carib, a les platges, davant de les ruïnes maies de Tulum, va desplegar tot el seu repertori d'entreteniment i excentricitats indumentàries, utilitzant la naturalesa com un immens photocall en què anar practicant posturetes sobre la marxa. En aquesta primera entrega va estar amb cinc animals. Amb la serp de cascavell va fer un número còmic amb una nina de drap anomenada Lupita. Amb la iguana va practicar la broma de simular estar mort sobre la platja. Amb una parella de coatís es va banyar com si fossin dos familiars acabats d'arribar de Barbastre. Amb un exemplar de teixó americà va estar jugant al joc del lladregot i l'ampolleta de plàstic. I a un pobre pop que va trobar al mar se'l va anar encasquetant al cap com si fos una perruca. Home, a casa Frank ens cau simpàtic, però comprenem que els naturalistes de veritat estiguin esbufegant cada vegada que el veuen a la tele fent bestieses. És veritat que Frank no practica cap crueltat amb els animals. Tot al contrari, busca la cordialitat. Però en la seva recerca permanent de l'aspecte còmic a vegades fa la sensació que si les bèsties poguessin parlar l'engegarien a la porra. Hi ha un punt de burla, no diré vexació, però sí de broma, que potser als animals no els fa gràcia. Les bèsties són alienes a les necessitats del xou televisiu. No necessiten atrapar audiència per sentir-se realitzades. No viuen de fer postures davant de la càmera. Frank hauria de reflexionar sobre això.
