Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal.
S'ha acomiadat Pilar Rubio d'El hormiguero (A-3 TV). Baixa per maternitat. Un adéu molt emotiu. Li deia Pablo Motos, ple d'afecte: «Hi ha molta gent que es fixa en tu perquè estàs bona. Però es fixen només en el que portes per fora. Aquí ens hem adonat que el millor de tu està dins». ¡Ahh! Quina bonica melodia. Pilar Rubio ha trobat a El hormiguero el que li van negar a Operación Triunfo -va acabar sortint per la porta de servei-, o en la telesèrie Piratas, una altra decepció. Amb Motos, en canvi,ha sigut feliç. El més significatiu d'aquest comiat va ser no obstant veure-la aparèixer amb una criatura a coll. Ella encara no havia donat a llum, però va sortir amb un nadó. I l'abraçava. I s'emocionava. I el bressolava com si fos el seu fillet. El més sorprenent és que el nadó era un ninot. Un d'aquells reborn fabricats amb vinil, llana de moher, i ulls de vidre. Pilar s'esforçava a transmetre-li escalf. El retenia al seu pit. El mirava amb tendresa. El bressolava amb afecte. Però el reborn li tornava una mirada inanimada. Absent. Sense vida. ¡Ah! La soledat de l'espectador davant la tele és una cosa semblant. Mirem i mirem amb interès i devoció, però el televisor ens torna una mirada buida. Ull de cristall. Pols de vidre.
