Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal.
Sempre que surt un presentador i executa part del seu monòleg assegut al piano -una raresa no gaire habitual, d'altra banda-, al meu canari flauta Papitu i a un servidor l'ànima se'ns encabrita d'alegria. Tendresa, sens dubte. Pianistes d'hotel és el que el meu canari i jo volem ser, en cas que hi hagi una altra vida. Crec que Ángel Martín, després d'un temps allunyat de la tele tradicional -ha fet pantalles per internet-, ha recobrat un savoir faire sense prepotència, i ha debutat amb elegància i enginy en el programa d'humor i ciència titulat Órbita Laika (La 2). «Li hem posat nom de gos perquè els programes amb animals sempre funcionen molt bé», ens deia en un dels seus cops d'ironia. Efectivament, l'estrena ha funcionat bé, amb una fluïdesa sàvia, sorneguera i entretinguda. Assenyalem que hi ha més humor que ciència en aquest exercici. No és retret. En absolut. L'humor que hem vist es desmarca de la tonteria i la rucada, tan habituals avui dia. Hi ha talent. El 1960, François Truffaut va dirigir per al cine una paràbola amb suspens titulada Tirez sur le pianiste. El pianista era Charles Aznavour. La trama l'embolcallava en un clima de novel·la negra, amb ferotges goril·les disposats a clavar-li una pallissa. Les va passar de tots colors Aznavour. Vist el debut d'Órbita Laika, Ángel Martín no es mereix que el crític goril·la li dispari projectils, encara que les crítiques sempre siguin inútils bales de cendra. Diuen que l'elogi debilita, o sigui que no seguiré debilitant Martín. Només celebro la nova dimensió que ha demostrat de si mateix en el seu retorn televisiu en el marc de La 2, aquella cadena plena de rareses estimables, aquella cadena que a vegades fins i tot sembla que hi és per redimir la seva germana gran, la manipulada TVE-1, que avui és un paisatge de periodistes asseguts pels passadissos en senyal de protesta per les adulteracions que pateixen els seus informatius. La 2, en efecte, és un altre món.
