Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal.
És possible que el ministre Cristóbal Montoro hagi acceptat inaugurar Un tiempo nuevo -el programa de política que s'ha inventat Tele 5 per fer pupa a La Sexta noche- amb condicions. O sigui, amb garanties que podria aparèixer a l'escenari en pla míting, aconseguir així un gloriós speech sobre les bondats del seu ministeri, i que quedessin en segon pla, diluïdes, les preguntes directes que poguessin sorgir. ¡Ahh! Si no arriba a ser per la periodista Pepa Bueno, se n'hauria sortit gairebé del tot. Però després d'una llarga intervenció, en la qual no es va cansar de glossar les excel·lències del Govern, Pepa el va agafar amb el tema de les tremendes corrupteles que estan deixant el PP com un colador, i Montoro les va passar de tots colors. En particular el moment Rodrigo Rato. ¡Ah! El ministre va intentar escapar del prèssing per la via sentimental. Va recordar que havia treballat amb Rato molts anys, que hi havia una tendra amistat entre ells, que sentia una tristesa infinita pel seu amic..., però Pepa el va collar amb la desastrosa ruïna que Rato -i Blesa- han causat a Cajamadrid/Bankia, i llavors Montoro, buscant oxigen, va fer un gest de fatalitat, va mirar al cel, i va exclamar: «Recordo ara aquella cita bíblica, allò que li va contestar Caín a Déu: '¿Que potser sóc el guardià del meu germà?'», i va afegir: «Ja som grandets per ser responsables dels nostres actes». ¡Ahh! Va haver de recórrer al Gènesi, capítol 4, versicle 9, per sortir d'un tràngol tan refumut. Arriscada tria, la seva. Hauria de recordar el ministre el que Déu li va contestar a Caín: «La veu de la sang del teu germà clama a mi des de la terra». O sigui, no te'n sortiràs tan fàcilment.
