Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal.
També a TVE han anunciat que aquesta setmana canviaran el decorat dels Telediarios. ¡Ah! Es deleixen per l'aparença. I a aquest efecte han elaborat un programa delicat i nostàlgic que van titular La noche del Telediario. Ha estat un recorregut afectuós i entretingut. Des d'aquelles primeres cares del 1956, quan la tele era en blanc i negre (Jesús Sánchez, David Cubedo, Eduardo Sancho, Blanca Álvarez, Laura Valenzuela...), després l'arribada del color, i fins als nostres dies. Matías Prats deia, recordant quan lluïa una arrissada melena: «¡Quina camisa, quina corbata, quina jaqueta! Em van qualificar d'a-gressiu perquè portava els cabells una mica llargs, i per la meva manera de vestir, que diguem que era molt moderna». ¡Ahh! Aquest recorregut per la història dels Telediarios s'ha centrat exclusivament en la forma i en el progrés de la tècnica. O sigui, entesa la gàbia com a sublimació estètica, interessa que sembli que el més rellevant és l'aparença. La cançó que canten els ocellets, o sigui, el contingut informatiu, no s'ha contemplat en aquest especial tan bonic. Julio Somoano deia en la introducció: «Des del 1956 fins avui el Telediario ha avançat de la mà de la societat espanyola». Corregim-lo una miqueta: el Telediario ha avançat de la mà del govern de torn. En especial els anys del franquisme, els de l'aznarisme, i els de l'actual simfonia de l'autisme.
