Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal.
Ens ha deixat amb l'ai al cor. L'estampa, la imatge dolorosa d'Adela Úcarempaladacom a penitent al viacrucis de Jerez de los Caballeros (21 días, Cuatro), lligada amb sogues a una fusta, descalça, amb grillons i cadenes, i coronada d'espines per a un patiment més gran, ha estat una impactant plasmació. Exercici cafre per a alguns, cerimònia piadosa i devota per a altres, la tele ens ha acostat aquesta vegada, sense cap mena de trampa, a la fusió de religió i patiment, al concepte de l'amor a Déu per la via de la penitència i del dolor. Per fortuna, aquest programa compta amb una criatura comAdela, de qui ja he dit moltes vegades que la seva entrega, la seva honestedat, estan fora de tota sospita. Aquest recorregut pels còdols de Jerez de los Caballeros,empalada, descalça i amb els turmells encadenats, sota el fred i la pluja del Dilluns Sant, va aconseguir el seu propòsit no només per l'absència absoluta de falsedat enAdela, sinó també gràcies també a la seva fragilitat. Era com veure un pardal, una cadernera, amb les ales lligades, condemnat a no poder volar i a deambular patint arran de terra. Que cadascú opini segons la seva consciència o les seves creences sobre aquest concepte de penitència. Aquesta no és una columna d'anàlisi sobre tolerables o intolerables pràctiques religioses. Aquesta és una columna de televisió, i en aquest sentitAdela Úcarsegueix transmetent-nos una autenticitat que és una preciosa raresa. I més veient-la el dia anterior, el Diumenge de Rams, a Màlaga, carregant sobre les espatlles, durant nou hores, el Paso de la Confraría del Dulce Nombre.
