Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal. No informen, ens entretenen.
Va néixer com un programa sense expectatives. No se li suposava cap virtut. Adornat amb esquetxos jocosos i humorístics, deien servir el lema Vida después de internet. O sigui, semblava un programet més, penjat de la xarxa i del núvol. Però, en tan sols tres edicions que han emès, hi hem trobat moments d'una insospitada nitidesa argumentativa. Moments d'alt poder alimentari per als nostres cervells teleaddictes. L'altre dia van conformar una taula de virtuosos apòstols d'internet. Glossaven, amb una gran satisfacció, les infinites possibilitats d'aquest invent. «¡S'està demostrant que podem canviar les coses!», afirmaven amb un entusiasme, i una passió, molt encomiables. En aquesta reunió hi era Rosa María Calaf. En un moment determinat, mirant els que hi havia allà presents amb molt afecte, va advertir: «El problema és que la gent pot arribar a pensar que tot canviarà posant-se davant del teclat i fent clic. Creiem que tenim molts amics perquè estem a Facebook, però l'amistat és una cosa diferent. A la Xina jo arribava a la meva oficina i escrivia la paraula llibertat, o Tiananmen, al meu ordinador, i es quedava la pantalla en blanc i sortia un cartell que deia 'Paraula no trobada'. Ens creiem que per seguir a Twitter un president o un ministre podem interactuar amb ell, quan el més probable és que interactuem amb l'empleat subaltern de torn perquè a ell li importa un rave. O sigui, ens creiem que estem informats quan en realitat estem entretinguts». ¡Ahh! Quin resum tan magistral el de Rosa María, que va aconseguir sintetitzar en dos minuts aquesta pantomima, aquesta aparença, en què ens han submergit. Encara no els he dit el nom del programa. Es diu Torres y Reyes. S'encarreguen de conduir-lo Mara Torres i Joaquín Reyes, els dijous, a La 2. Mereixen ser seguits.
