Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal. L'arracada d'Olivia.
No havíem parlat encara del debut, i comiat, de Carmen Maura a la telesèrie Águila Roja (TVE-1). Han sigut dos capítols, un vist i no vist. Gairebé que ho celebro. En el seu breu pas interpreta Olivia, duquessa de Fournier. Arriba de França per saludar Lucrecia, que havia sigut la seva alumna, la seva pupil·la, la seva deixebla, i a qui va ensenyar l'art de moure's pels passadissos i les alcoves de la cort, i treure'n bons beneficis. Malgrat estar al servei d'un guió chiripitifláutico, i d'haver d'interpretar escenes tan ridícules com la de l'assalt a un carro de palla -amb mula inclosa- per robar l'or del Pontífex, Carmen Maura té alguns moments disfrutables. L'experiència i el domini del seu ofici la redimeixen una mica. Per exemple, quan estan arruïnades, sense un duro, i li diu a Lucrecia: «Posarem a la venda els teus mobles. Ens compraran el llit. ¡És el llit més famós i transitat d'Espanya! En traurem un munt de ducats». ¡Ahhh! Un llit ple de transeünts. Hem disfrutat molt. Carmen Maura també ha desplegat tot l'art del vodevil -en la seva variant més picant-, quan sedueix el cardenal Mendoza. «Eminència, ahir vaig perdre una arracada aquí, al seu dormitori, durant el nostre intercanvi espiritual». I el cardenal contesta: «En aquests casos el millor és reconstruir els fets des del principi». I comença a descordar-se la bragueta. ¡Ahhh! Semblava que havia ressuscitat aquell llunyà Paral·lel, tan boulevardier, d'Alady i Mary Santpere. En fi, que ha fet molt bé Carmen Maura d'estar-hi només dos capítols a Águila Roja. Una actriu tan estupenda no mereixia que li prolonguessin el turment de seguir en aquesta astracanada del tortuga ninja.
