Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal. Enigmàtica, gèlida, hipnòtica 20160202
Ni Lluís Arcarazo ni Jordi Galceran ni els directors Oriol Paulo i Manuel Huerga són criatures novelles. Tenen una enorme i exitosa trajectòria a l'esquena. Saben el que fan. O sigui, que aquest clima gèlid i metàl·lic que envolta Nit i dia, la nova telesèrie que ens ha presentat TV-3, no és fruit d'una casualitat fortuïta. És una aposta, una estètica, un plantejament escènic perquè aquesta història de la forense Sara Grau (Clara Segura) quedi dimensionada lluny de les produccions anglosaxones i, al mateix temps, lluny també del costumisme del qual abusen tantes sèries. Arcarazo i Galceran deien en el making of que van emetre la setmana passada que les sèries nord-americanes estem acostumats que se centrin en la resolució de casos concrets, però que a Nit i dia volien plasmar sobretot la realitat existencial, la condició humana, dels protagonistes. Clara Segura encarna aquesta idea a la perfecció. Interpreta una forense enigmàtica. Sent una actriu càlida, en moltes escenes és gèlida. Expressament gèlida. Com si es desdoblés, passant de la tètrica sordidesa dels cadàvers que ha d'analitzar professionalment, a una vida personal estranya, sorprenent. Ens atrau per hipnosi. L'escena, per exemple, amb l'amant ocasional (Marc Martínez), un personatge que després apareixerà a la seva taula de dissecció, carbonitzat en un suposat accident. Ella el veu en un bar. El mira com qui mira un paquet de Marlboro. I se'l fuma sencer aquella mateixa nit. Mentre li descorda la camisa, li va dient: «No vull saber res de la teva persona. Ni com et dius. Ni a què et dediques. I si vols saber el meu nom, tria'n un, el que et vingui més de gust». ¡Ahh! L'escena entre els cossos és tòrrida, abrasadora, però l'ànima de la forense sembla instal·lada a l'Everest. Repeteixo, el gran ganxo és aquest factor humà de Sara/Clara, que arriba a hipnotitzar-nos amb el seu enigmàtic comportament.
