Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal. El seu Goya és un plàtan.
Si fos actriu -va camí de ser-ho-, en comptes d'un Goya, l'Acadèmia del Cine li donaria un plàtan de bronze. La presència de Mariló Montero a El hormiguero (A-3 TV) ha posat de manifest la norma que ha de seguir tot presentador/a per arribar a triomfar a la tele: provocar excitació i ser notícia a internet. Mariló ho va dir amb una sinceritat que li agraeixo: «Si no sóc trending topic a Twitter almenys una vegada al mes, ho trobo a faltar». És a dir, el mes que Twitter la ignora està feta pols. I per ser notícia constant en el núvol de la pols d'estrelles, la millor via és la pífia, com més bàrbara, millor. El seu millor treball en aquest terreny va ser aquella ocasió en què, parlant a La mañana de La 1 (TVE-1) dels òrgans donats per un assassí que havia mort, va exclamar: «Mai se sap si l'ànima també es trasplanta amb l'òrgan». ¡Ahh! Aquell apunt, aquella pinzellada, va fer la volta al planeta. Pablo Motos li va posar a Mariló un altre moment, més recent: el seu moment plàtan, també tan famós. Home, aquell instant no es pot considerar pífia. Tot al contrari. Perquè mentre Mariló introduïa l'alçada fruita a la seva boca va exclamar: «Jo també sóc mico», o sigui que allò no va ser un error, sinó un valent gest de solidaritat amb el jugador de futbol Dani Alves. Motos hauria d'haver-li tret a Mariló aquell altre instant, boníssim dins del camp de la necrofília, aquell moment de l'enterrament de Sara Montiel, quan a la vista del cotxe fúnebre camí del cementiri Mariló va preguntar: «¿Què porta dins?». ¡Ahh! Aquests cops, que en qualsevol empresa solvent serien objecte d'expedient, a la tele es transformen en espuma i celebració. Estic convençut que Mariló segueix aquell sistema infal·lible de Carmen Sevilla en el cuponsito: té un equip de guionistes que li van dosificant les pífies per seguir sent trending topic tots els mesos.
