Noooooo
Li van preguntar els nens d'El cangur: «¿Per què ets periodista?». I ell els va contestar: «¡Perquè és la professió més bonica del món!». Televisió de Catalunya va rendir tribut a Joan Barril recuperant aquella jornada seva a El cangur (El 33) del desembre del 1994. Va ser una sessió plena de tendresa. A mi m'agradaria que també tornessin a emetre L'illa del tresor, aquella extraordinària raresa -una perla en un mar de musclos- que cada setmana confeccionava el Joan fent explosionar el seu enginy i les seves ironies amb el seu germà de l'ànima Joan Ollé. Aquell va ser un programa inclassificable. Eren dos antipirates, dos grumets sense cama de fusta, sense pegat a l'ull, sense cara de dolents, que es dedicaven a bussejar a notable profunditat. Recordo aquell dia del 1996 en què van treure les càmeres al carrer i als transeünts que passaven només els enfocaven de mig cos cap avall, o sigui, panxes, braguetes, culs i potes. ¡Ah! L'essència del bípede escapçat. Han passat 18 anys d'allò, i la metàfora segueix sent vàlida: seguim encara més descerebrats que abans. Recordo el dia en què Pepe Rubianes li va dir al Joan: «Si un dia em moro, que posin en la meva làpida 'Continuarà...'». Recordo el dia en què repassant les notes del seu quadern de la vida, el Joan ens va dir: «He vist gent que intenta fer-nos por i ens fa riure. I he vist una altra gent que intenta fer-nos riure i ens espanta». Recordo el dia que van disfressar Carod de sahrauí, amb turbant i gel·laba, i el van posar a la gatzoneta al mig del desert del plató; i els dos Joans vestits d'exploradors britànics, amb salacot, l'observaven com els ornitòlegs observen un ocell rar. Recordo el dia que a Montserrat Tura, llavors consellera d'Interior, la van fer seure en un balancí i li van posar una pistola a la mà. ¡Ah! La delicada Montserrat, mentre es bressolava, acariciava el canó de la pistola amb una delectació inquietant.
