La classe divina
Una vegada retratats elsHijos de papá (Cuatro) en el seu debut televisiu, en la segona entrega es constata que és inútil seguir amb aquests dropos: els ganduls no volen redimir-se. Posem el cas del joveBrandock, de 19 anys, d'Eivissa. Deia:«L'única classe social amb què m'identifico és amb la classe divina. Jo l'últim que faria seria envellir», i ens ensenyava com omple les hores del dia: bany a la piscina amb ampolla de xampany a la mà, passejada per botigues per a despeses pràcticament infinites, visita al centre de relax perquè li facin un massatge amb argila i or líquid, i així tot el dia, vagant a la deriva del luxe més ostentós i de la droperia més absoluta. El més patètic és que el programa pretengui fer-nos creure que la finalitat és redimir-los, reconduir-los, portar-los cap a un altre camí. I el més canalla és el número que van muntar a costa d'un humil paleta, immigrant, colombià, que estava fent unes reparacions en una façana. Li van col·locar el gandulBrandockal seu costat, a veure si aprenia l'ofici. L'únic que vam veure va ser una feridora mascarada, unBrandock, amb cara de fàstic, a punt de vomitar només de pensar que havia d'agafar un saquet de ciment amb les mans. Infame coartada la d'aquest programa. Miserable xou. Abjecta trampa. Ni els daurats dropos volen redimir-se, ni els dissenyadors d'Hijos de papáserveixen a cap altra cosa que no sigui a la falta d'escrúpols.
