Jubilen a la força la seva mirada
Els il·lustres nous caps de l'àrea d'informatius de TVE han obligatVicente Romeroa jubilar-se ¡Ah! Que insensats. A aquest granroutierde la crònica i del reportatge li han posat a la força unes ulleres negres perquè la seva mirada ja no ens torni a arribar. Durant diverses dècades,Romeroha estat els nostres ulls. Gràcies a ell hem pogut mirar el món sense sortir de casa. La seva mirada, sempre compromesa, no era una ullada embadalida sobre els fastos de lescelebrities mundials. A la seva mirada sempre hi havia intenció. I sempre era a escala humana. Des que va entrar a TVE, el 1984, ha recorregut el planeta mostrant-nos la humanitat més oblidada. Per a això, perquè no ens en oblidem més. Recordo especialment la seva crònica de la primera victòria d'Obama. No va demanar anar a Washington, a fer embalum al costat del ramat de corresponsals que s'hi apilonaven.Romerova demanar anar a Dakota del Sud. Al paupèrrimapartheidde la reserva dels indis sioux, que també estaven celebrant altres eleccions, molt més humils: votaven el seu cap de tribu per als pròxims quatre anys. ¡Ah! Quin contrast el que va aconseguir informant en la polsegosa i miserable reserva, davant les brillants pompes de la contesa electoral nord-americana. També recordo la lliçó que ens va deparar el dia que va entrevistar la sahrauíAminatu Haidar. Estirada a terra a l'aeroport de Lanzarote, aquesta dona protestava per la infame situació que pateix el seu poble.Vicente, i el seu inseparable company, el càmeraEvaristo Canete,ens van ensenyar com s'ha d'entrevistar amb respecte i dignitat: ajupits, a terra, col·locats a l'altura d'Aminatou, van fer tota l'entrevista mirant-la als ulls, en el mateix pla, en la mateixa horitzontal. Va ser una lliçó magistral.
