Isabel i Madaula
S'ha acabat la primera temporada de la sèrieIsabelamb un registre d'audiència colossal. Ens hem divertit bastant amb aquesta reconstrucció lliure -de vegades amb algun cop divertidíssim- de la vida d'Isabel de Castellafins al moment de coronar-se. També ens ha il·luminat amb rigorositats històriques puntuals que sempre instrueixen ignorants, com és el meu cas. Però sobretot ha servit a la cadena TVE-1 per mitigar una mica el seu daltabaix, perquè des de l'arribada dels nous responsables afins al PP, impulsant la manipulació informativa descaradament -fins i tot en l'abans prestigiós i emblemàticInforme semanal-, han aconseguit la desafecció del respectable. L'últim capítol conclou amb la coronació d'Isabelcom a reina de Castella (1474), amb la particularitat que el seu marit, el reiFerran d'Aragó, no està al seu costat ni res. ¡Ah! Aquesta absència és un símptoma evident queFerran està fet una fúria amb les atribucions que assumeixIsabel. No li agrada gens que la seva dona -amb el concepte que es tenia de la condició femenina al segle XV- s'institueixi en dispensadora de justícia i distribuïdora de penes i càstigs, o sigui, que vulgui exercir de monarca amb totes les seves prerrogatives de poder. I és evident queFerranes queda a Aragó, perquè s'adona que fins i tot sent rei el seu paper serà el de consort, potser fins i tot de simple comparsa. En canvi, qui disfruta molt i s'emociona una barbaritat ésRamon Madaula. ¡Ah! Quina il·lusió, quin goig li ve quan la veu instituïda en reina castellana.Madaulainterpreta un culte i refinat intel·lectual, anomenatGonzalo Chacón, personatge que va existir en la realitat i que exercia de mentor, mestre-sala i majordom en cap d'Isabel. La seva passió per ella era extraordinària. I ella, agraïda, li diu en el moment d'alçar la corona:«Tu, al meu costat, Chacón, al meu costat, que prou que t'ho has guanyat».
