Ferran Monegal Torrente: el que faltava dir
És tanta l'excitació televisiva que aconsegueix Santiago Segura cada vegada que estrena un nou Torrente, és tan enorme la seva insistent habilitat -i moltes vegades carregosa murga- per aparèixer en tots els programes de totes les cadenes, que Dani Mateo (El intermedio, La Sexta) els va preguntar a Carlos Areces i Julián López, actors que intervenen a Torrente-5: «La pregunta és: ¿què queda per dir de Torrente 5? Endavant, endavant, contesteu, us escoltem». I la resposta va ser un llarg, immens, dilatat, esclafador, silenci. Areces i López, completament muts, es miraven. Posaven cares. En algun moment, fins i tot, va semblar que estaven a punt de posar-se a parlar. Però res. Ni piu. Ni una síl·laba. Ni un so. Ni per casualitat. Així van estar molta estona. Callats. Dani fins i tot se'n va anar a buscar crispetes, perquè allò era d'un silenci sepulcral. I al final, el públic va esclatar en aplaudiments. ¡Ahh! Havien entès el missatge. Nosaltres, a casa, també. No queda res per dir de Torrente 5, perquè ja s'ha dit tot moltes vegades. Arribarà un dia, no trigarà, en què buscarem treballosament tot allò que la tele no hagi destrossat. Anirem amb un llum a la recerca del que mai hagi estat espremut als platós. Fugirem dels bombardejos que ens infligeixen les cadenes perquè consumim productes, des del xoriço de cantimpalo fins a l'última pel·lícula de l'últim cineasta. ¡Ahh! Malgrat l'aparent il·luminació, tan enlluernadora, la tele sempre projecta una ombra aniquiladora i inquietant. «Aparta't, que m'estàs tapant el sol», li va dir una vegada l'humil Diògenes al fastuós Alexandre el Gran.
