Era extravagant, ¡però era el bo!
Quin contrast tan bonic i alhora tremend entreJaime de Marichalar iIñaki Urdangarínacaben de dibuixar a Tele 5. ¡Ah! Gairebé els ha sortit, calcada, la tremenda paràbola bíblica deCaíniAbel, versiógendríssims, en comptes degermaníssims. Primer ens van anar posant imatges dels anys en quèMarichalar, més que un gendre, semblava l'aneguet lleig de la règia família; aquellMarichalartan raret, tan excèntric, amb pantalons de flors i circulant en patinet per Madrid. Immediatament ens van posar també glorioses estampes del formósUrdangarín, herculi, ben plantat, esportista d'elit, gendre perfecte en tot el seu posat. I emparant-se en aquest contrast anaven sortint opinadors, analistes de la cort, xafarders delborbonisme, i exclamaven tots, gairebé a l'uníson:«Al final, ¿què és l'important? ¿Portar pantalons estampats o cobrar comissions per sota de la taula? /.../ Ser excèntric no té importància, però... ¡Evadir diners a Belize és una altra cosa!»IPeñafiel, mirant les fotos deMarichalaramb tendresa, rematava el paisatge amb aquesta pinzellada tan significativa:«Va ser un Pigmalió que va transformar la infanta Elena en una dona diferent, elegant, i fins i tot simpàtica». ¡Ah! És molt bonic: ara resulta que aquell que va ser considerat l'element més estrany de la règia família, el sospitós de cocaïnòman, l'extravagant gendre que van obligar al cessament temporal de la convivència, o sigui, a desaparèixer fent un mutis, ara resulta, els deia, que aquell gendre estrafolari i estrambòtic... ¡Era el bo! ¡Ahhh! Ara cal recordar allò que un savi, pragmàtic i amb molt sentit comú, deia: els dolents no són els pitjors de la pel·lícula.
