El que hem aconseguit
Per aJesús Hermidadeu haver estat com una apoteosi, un colofó, un regal professional i personal, extraordinari i magnífic. ¡Ah! És una cosa humana i comprensible. Efectivament, han estat tan poques, tan escassíssimes, les entrevistes queJoan Carles de Borbó ha concedit en els seus 37 anys de regnat, que el fet d'haver estat elegit com a entrevistador del Rei en el seu 75è aniversari és indiscutiblement una recompensa, una distinció, que arrodoneix la dilatada tasca d'aquest reconegut periodista. En aquests magnes esdeveniments a vegades passa, no obstant, que la glòria del succés, el plaer de la trobada tan magnífica, es transforma en un valor en ell mateix, al marge del que es digui a la conversa. És el cas. Plantejada com una successió de grans temes en diacronia, s'han afanyat a transmetre un sentiment de satisfacció absoluta. Plaer, complaença i alegria.«¡Som fantàstics!», podríem titular com a resum. Fantàstics com a monarquia, fantàstics com a país, fantàstics com a poble, fantàstics com a generació..., fins i tot fantàstics com a transmissors d'una herència magnífica que deixarem als nostres fills. Home, ha estat un plantejament idíl·lic, però discutible. Ja sabem que aquesta entrevista no era per collar el Monarca amb detallshorribilis, però quan el Rei, fins a tres vegades, va al·ludir amb inconcreta delectació que«la nostra generació ha treballat molt per aconseguir el que hem aconseguit /.../ És una gran satisfacció haver aconseguit el que hem aconseguit /.../ Els espanyols en general estan satisfets del que hem aconseguit», davant aquesta fantàstica iteració de«¡el que hem aconseguit!»potser es podria preguntar, amb respecte, amb delicadesa, i amb molta curiositat«¿I finalment, què hem aconseguit, majestat?»
