El bitllet de Ferran Monegal
Observo amb atenció, cada setmana, les peripècies deJosé Motaa TVE-1 (La hora de José Mota). Gaudeixen d'una audiència notabilíssima. El miro amb afecte. No obstant, no hi trobo gairebé mai un bri, un jonc, que em subjugui. El seu histrionisme despendolat més que humor blanc és humor pla. Gairebé sense lloc per a la ironia o el sarcasme, que són les sublimacions de l'humorisme. No hi ha més rerefons que la iteració d'un posturisme peristàltic. Els hereus d'El tío de la vara, per exemple, no m'arrenquen mai el riure. AmbLa vieja'l visilloalguna vegada sí. Aquesta setmana m'ha fet somriure quan lliga el capellà de la parròquia i es fica ella al confessionari per assabentar-se de totes les xafarderies i petits pecats dels seus veïns. O sigui, el súmmum de la felicitat del tafaner. Malgrat excloure sempre qualsevol gag que envaeixi l'ardent actualitat, i encara menys l'actualitat política, li acabo de veure una raresa: una paròdia sobreJosé Bono partint del programaTu cara me suena. AmbLuis Larroderaen el paper deManel Fuentes, es va construir una escenografia ambMota fent deBonoperò disfressat d'Al Bano, o sigui Al Bono, i l'autènticaAngyinterpretantRomina Power. Van cantar el temaFelicità. Una de les estrofes deia:«La felicitat és saber que uns quants es mengen el coco pensant en Ferraz, i jo aquí tranquil·let amb el meu cafetó. ¡Felicitat!». ¡Ah! És de les poques vegades queMotaassaja una mossegada -suau- en clau política.
