Creia que el sostenidor era un collaret
Fa dos anys el programaPerdidos en la tribu(Cuatro) va enviar una família de Barcelona a Namíbia, a la tribu dels himba; i una altra família de Madrid a Indonèsia, a la tribu mentawai. Amb aquesttourbuscaven imatges despendolades; és a dir, pretenien una divertida excitació mostrant-nos el personal hispà submergit entre els presumptessalvatges, fent posturetes en tapanaps. En bona mesura van aconseguir un pintoresquisme disfrutable. Ara, dos anys després, han fet eltoural revés, o sigui, han portat els indígenes a Espanya. Ha estat un divertimento diferent de l'anterior. Tot i el riure, ha sorgit una innegable crueltat. Traslladar els rupestres tribals a la civilització, i observar la seva fragilitat existencial des de la civilització, sempre comporta una dosi d'escarni que fereix bastant. En el xoc de cultures, la que sempre surt perdent és la més feble. I això és el que buscava el programa, és clar: el xou. Encara que se sospiti que aquests himba i aquests mentawai siguin fruit d'un càsting televisiu, i que la seva suposada condició d'indígenes salvatges tingui un cert percentatge de teatre, els cops visuals aconseguits han estat impactants. Obligats a vestir a l'estil occidental, perquè en pilotes no hi havia cap companyia aèria que els acceptés, hem vist tremendes escenes de vestuari: una noia de la tribu himba, per exemple, es va col·locar els sostenidors al coll, perquè creia que eren un collaret. I un mentawai, abans d'abandonar la seva cabanya indonèsia, es va emportar unes quantes fletxes amb puntes enverinades, perquè«no sé si això d'Espanya és un lloc perillós on ens poden atacar». Home, ben mirat, sembla una precaució sensata. Després de veure com està Espanya i, sobretot, després de veure el que fa la cadena que els ha preparat el tinglado, no seré jo qui porti la contrària al mentawai.
