Catalunya plora
Continuen desplegant una sensibilitat escènica portentosa. Continuen sabent construir una emoció -i transmetre-la- que molt rares vegades es troba a la televisió. La confluència d'Albert Espinosa, com a guionista i autor, i el directorPau Freixasha cristal·litzat i s'ha reafirmat totalment en aquesta segona temporada dePolseres vermelles, que acaba d'estrenar TV-3. Voldria ressaltar un moment d'una intensitat profunda i eloqüent. Quan apareix en escena la nova companya d'habitació del Lleó (Àlex Monner), la joveníssima Rym (Laia Costa), a la qual han detectat un càncer de mama i està rebent dosis altes de quimioteràpia i de radioteràpia. Li adverteix el Lleó:«T'estan caient els cabells. Afaita't el cap. Avança't als esdeveniments. Si has de plorar, plora abans que necessitis fer-ho. És vital per sobreviure». I Rym s'enfronta al mirall, sola, amb la màquina de rapar a la mà dreta, i amb els ulls humits es va afaitant el cap. És un instant d'una emotivitat tremenda. Tota la Catalunya que estava veient aquesta escena estic convençut que també plorava. I vam tornar a plorar quan el Lleó, immediatament després, protagonitza, al davant del mirall, la mateixa escena: ell també s'afaita el cap, i no només perquè li ha rebrotat el càncer que es pensava que havia superat, sinó per solidaritat amb la seva companya. La majoria de les intenses escenes que s'han succeït en aquest primer capítol no tenen diàleg: són mirades, gestos, intencions suggerides a través del moviment, amb el fons musical, oportú, perfecte, d'Andreu Rifé. Això significa que l'escola interpretativa d'aquests joves actors, d'aquestes joves actrius, arriba, també, a l'excel·lència.
