Càncer: enfrontar-se a la por
Aquesta segona temporada de Polseres vermelles (TV-3) segueix sent excel·lent, però s'hi aprecia una recerca obsessiva del lacrimal dels espectadors. La constant incrustació d'il·lustracions musicals que fan ressaltar l'emoció resulta certament abusiva. En el capítol de dilluns, per posar-ne únicament un exemple, el diàleg entre la Cristina (Joana Vilapuig) i el Lleó (Àlex Monner), en el qual s'evidencia la tristesa del seu trencament, ja era prou intens per ell mateix. No feia falta incrustar-li també l'estrofa «Després de tantes nits estrellades que ens han convertit en amants», de l'estimable àlbum 5.000 nits de Josep Thió, per provocar un aiguat de llàgrimes que inundés Catalunya sencera. Aquest ús i abús dels temes musicals per produir més aflicció és un recurs discutible. Sembla que no es fien del talent expressiu de les actrius i dels actors, i els posen reiteradament les crosses musicals per si no arribava fins a nosaltres la suficient dosi de desconsol. Doncs que sàpiguen que ens arribaria igual, perquè els intèrprets són fantàstics. Per cert, s'ha de celebrar el fitxatge d'Asunción Balaguer, en el paper de l'Encarna. El seu diàleg amb la Rym (Laia Costa) ha estat extraordinari. L'Encarna li explica que ella també va patir càncer, i que té els dos pits extirpats. I veient que la Rym està enfonsada, afegeix: «Quan les dones perdem un pit, a totes ens neixen moltes pors. Por a mirar-te. Por que et mirin. Por a tenir sexe. Són pors normals. El que cal fer és enfrontar-s'hi». ¡Ahh! Quina escena més ferma.
