Braser amb sarcasme i fuga.
Després de veure la multitud d'avanços, petits talls, instants dosificats com a esquers, que ens han anat filtrant els dies previs de l'entrevista de Jordi Évole amb Esperanza Aguirre (Salvados, La Sexta), jo m'hauria jugat un cigaló que entre les dues criatures hi va haver feeling. És més, estava convençut que Jordi havia quedat absolutament subjugat davant la que va ser gloriosa i pintoresca presidenta de la Comunitat de Madrid. Ara, vista la trobada en la seva totalitat -amb la precipitada fuga de doña Espe inclosa-, he sortit del meu error. L'entrevista ha sigut calenta. Les preguntes, més que iròniques, portaven una càrrega de sarcasme vitriòlic terrible. A mesura que anaven passant els minuts la senyora Aguirre es va anar reescalfant, com els brasers que s'amaguen sota de les faldilles de les taules, i va acabar fugint sense ni tan sols acomiadar-se. Vegem alguns troncs d'aquella sarcàstica llenya que Évole va anar posant al fogó i que tant van cremar una dama tan il·lustre.
