Barraquisme horitzontal
És una idea terroríficament oportuna la que planteja aquest sainet silvestre, en forma de telecomèdia, tituladaCon el culo al aire(A-3 TV): enfonsats en la crisi, nàufrags de la misèria econòmica més absoluta, una sèrie de criatures se n'han anat a viure al càmping perquè allà, al bungalou o a la caravana, no es paga hipoteca i el lloguer és baixet. Vist des de la perspectiva de l'arquitectura elitista, podríem dir que hem passat de lacutrepobresa de l'immoble en vertical (Aquí no hay quien viva, T-5), al barraquisme horitzontal de l'acampada barateta. I contemplat el fenomen des de la més estricta diacronia teatral, s'ha de reconèixer que aquella idea queAntonio Buero Vallejova materialitzar fa sis dècades amb el títolHistoria de una escalera, 60 anys després ha patit a la tele una mutació tan inquietant com degenerativa. En aquest càmping que ens acaben de presentar, el més interessant són els tipus, els personatges, que hi viuen. Al marge dePaco Tous,que fa de xurrer ambulant i manté intacta la seva habitual, fresca i cigronaire simpatia, s'ha d'assenyalar l'existència d'una parella de cursis i perversospijetsanats a menys,exmilionetisarruïnats, José LuisiSonsoles,que tenen un Mercedes aparcat davant del bungalou, però com que no hi ha un duro per posar-hi gasolina, han d'acabar viatjant en autobús. La peripècia existencial de tota aquesta colla humana de campistes és la que decidirà la sort d'aquesta producció. Va arrencar fa una setmana de forma espectacular. Ja ho veurem. Però sembla que a nosaltres, a l'audiència, en vista de la misèria que ens circumda, la idea d'anar-nos-en tots al càmping ens subjuga.
