Absència de pollastre
No tingueu grans esperances, més aviat abandoneu-les, solia aconsellar Dante. I això és el que vam fer a casa davant aquesta versió hispànica de les Golden girls que tant èxit van tenir als Estats Units -i a tot el món- en la dècada dels 80 i que ara acaba d'estrenar TVE-1 amb el títol de Las chicas de oro. La nostra prevenció neix, brota, ens assalta, davant el segell productor d'aquesta sitcom, o sigui una adaptació de la xurreria José Luis Moreno, fabricant especialitzat en xurros amb caspa. La nostra repugnància estava justificada. Guió fluix, encadenament de gags de molt baixa qualitat, blancs si volen, però sense talent de cap classe, acudits predictibles i enginy escàs. A vegades feia la impressió que la xurreria de Moreno havia anat al magatzem on guarda aquells altres xurros que es deien Matrimoniadas, i agafant els guions de Pepa i Avelino els havia adaptat extirpant Avelino del paisatge; o sigui, deixant el corral sense pollastre i potenciant Pepa multiplicant-la per quatre. Els nord-americans, fa 30 anys, van intentar muntar un combo, una orquestrina, de senyores sense més pretensions que l'entreteniment. Ho van aconseguir. La seva música fluïa, picant i amb segones, amb alegria i sense grinyolar. Hi havia talent al darrere. Aquí l'únic talent -és l'única raó per la qual aquesta estrena s'ha salvat- és aquesta conjunció d'actrius fantàstiques (Lola Herrera, Concha Velasco, Carmen Maura i Alicia Hermida), que aconsegueixen, amb el seu ofici colossal i la seva saviesa escènica, que l'or de les Golden no acabi convertit en llauna. Aquestes quatre grans dames de l'escena podrien sortir tranquil·lament sense guions, i omplirien els 30 minuts elles soletes sense necessitat de res
