la hija del ladron
Feia temps que no veia una pel·lícula tan trista com ‘La hija de un ladrón’. Surto del cine desolat perquè la tristesa més profunda té això. La desolació implica sobretot un buit. Colossal, sense gairebé un marge per a la mínima esperança. La història, sense entrar en detalls, i com explica molt bé el crític Ángel Quintana, no ens aboca a una desesperació que és fruit d’injustícies socials, com en els films de Ken Loach, sinó que «rebutja tot dramatisme gratuït». És el lent i alhora sincopat viatge –una odissea íntima– «on no podem trobar respostes, només ens hem de fer preguntes».
