estrenos-familia
l cine d’Hirokazu Kore-eda parla de qüestions com nens abandonats per la mare, progenitors que s’intercanvien nadons o germanastres que es descobreixen mútuament després de la mort del pare. Les pel·lícules que l’han fet famós –Nadie sabe (2004), Still walking (2008) i De tal pare, tal fill (2013), entre d’altres– semblen tenir un objectiu comú: preguntar-se què és la família i qüestionar el que considerem el seu format idoni. En aquest sentit, la seva obra nova en realitat no és nova. El que la distingeix és la immensa capacitat d’observació i de compassió que exhibeix, i en què no es detecta cap rastre de la blanor sentimentalista que en ocasions llasta els relats del nipó. De fet, mentre retrata una família del lumpen toquiota, els membres de la qual es relacionen entre si a través de vincles massa estranys per detallar-los aquí, Kore-eda fa que fins i tot per sota de les àrees més lluminoses de la pel·lícula corri un riu subterrani de ràbia i amargor que en els moments finals es converteix en oceà.
