7c1cca98-256b-46dc-8645-337c971df34f-hd-web
Pedro Almodóvar no ha guanyat la Palma d’Or aquest dissabte. Per sisena vegada en la seva carrera –després de 'Todo sobre mi madre' (1999), 'La mala educación' (2004), 'Volver' (2006), 'Los abrazos rotos' (2009), 'La piel que habito' (2011) i 'Julieta' (2016)–, el director manxec s’ha quedat a Cannes a les portes d’aconseguir el premi cinematogràfic més prestigiós del món. I la sensació d’estranyesa que això causa és encara més gran si es tenen en compte les expectatives que 'Dolor y gloria' havia generat des de la seva presentació al festival fa una setmana. Es donava generalitzadament per fet que aquest sí que era l’any d’Almodóvar perquè, malgrat que la seva 21a pel·lícula de cap manera és la millor que té –per entendre’ns, no és 'Qué he hecho yo para merecer esto' (1984) i tampoc 'Hable con ella' (2002)–, sí que s’ha d’entendre com una mena de recapitulació de la seva vida i de les seves quatre dècades de carrera. És difícil que cap de les que faci a partir d’ara siguin candidates tan ideals al premi com aquesta.
