La mirada de Jordi Cotrina sobre el partit d'anada de la Supercopa.
Amb Iniesta el Barça no en va tenir prou per abatre el Madrid de Mourinho. Amb el geni no n'hi va haver prou perquè l'equip de Tito tingués una renda després d'un partit on res semblava el que era. Després del gol de Ronaldo, a la sortida d'un córner del Madrid --hi ha coses que no canvien mai al Barça--, la reacció va ser tan instantània com espectacular, liderada per un immens Iniesta. Immens perquè no només va fer d'Iniesta, que és únic, sinó que també va exercir de Messi fins que a Valdés se li van enredar les cames de forma tan absurda que el Madrid se'n va anar somrient quanMouja tenia les llàgrimes a les galtes, fins que Iniesta va prendre la batuta de mag. Va decidir posar-li el seu nom a la pilota a més d'ensarronar, com ja és costum, tot el Madrid. No, no va ser un penal de Ramos. Va ser, això sí, un penal provocat per Iniesta, amb un dríbling sec, rotund, elegant, que va fer que tot un central campió del món quedés retratat com un juvenil.
